FOCUS PRESS SETMANAL 103

 

PRESENTACIÓ

La “cimera de la pilota”  (Lluís Foix dixit) entre Donald Trump i Vladimir Putin a Helsinki ha deixat estupefacte a mig món, començant pels propis republicans nordamericans i acabant pels aliats fustigats i humiliats pel president dels Estas Units (Ramón LoboCristina Manzano, Jesús A.Núñez Villaverde). Per al que alguns es tracta d’un suïcidi geopolític americà  pel capgirament radical de les aliances (Zack Beauchamp), per a uns altres és senzillament el retorn a un escenari on les relacions de força brutals substitueixen les regulacions internacionals (Pierre Haski) [text 1]. Una tendència de fons que va més enllà de la conducta narcissista (Lluís Bassets) i la psicologia de  Trump (Roger Senserrich). Gideon Rachman qualifica de radical, coherent i equivocada aquesta doctrina basada en quatre principis: el proteccionisme econòmic, el nacionalisme, l’uniformisme cultural i les esferes d’influència.

Cóm llegir bé els signes d’uns temps de canvis,  es pregunta Ian Buruma, en els que la dialèctica globalització-antiglobalització pot resultar insuficient per copsar-ne tota la seva complexitat (José Fernández-Albertos, Jamie Whyte). Tampoc el motlle interpretatiu del trilema de Rodrik resisteix les   noves contradiccions, com explica Andrés Ortega fent-se ressó de les tesis de David Held  [text 2]: la crisi simultània, de la democràcia, de la globalització i de la governança global provoca una paralització que amenaça l’ordre mundial vigent fins ara, els principis democràtics i la cooperació internacional.

Aquesta paralització afecta de ple l’Unió Europea, gens preparada per competir geoestratègicament en un nou escenari mundial determinat per la correlació de forces. N’és un exemple la seva dificultat per articular una política de seguretat i de defensa autònoma, evidenciada en la crisi de confiança transatlàntica que ha esclatat en la cimera de l’OTAN (Josep Borrell, Jesús A.Núñez Villaverde).

Jürgen Habermas  [text 3], en el seu discurs d’acceptació del premi German-French Media, es mostra sever amb la política europea del govern alemany fins a preguntar-se si “som encara bons europeus”, a la vegada que reafirma la seva esperança en la visió i ambició europeista d’Emmanuel Macron. Però les turbulències polítiques a Alemanya (Henrik Utterwedde), Itàlia (Angelo Panebianco), Regne Unit (Robert Skidelsky) … accentuen la solitud de l’impuls europeista del president francés que, d’altra banda, no està lliure de contradiccions, com exposa Nicolas Leron [text 4] en un suggerent article publicat a Telos. Leron analitza la triada sobirania-unitat-democràcia del discurs de Macron i critica que la unitat proposada es basi més en la voluntat d’esdevenir potència global que en l’establiment d’una democràcia europea.

Amb el vent de l’opinió pública encara favorable (enquesta de Sigma Dos/El Mundo), el president Pedro Sánchez ha presentat al Congrés les línies mestres  del programa de govern (Carlos Sánchez), més com a senyals d’identitat (Joaquín Estefanía) que com una agenda precisa de polítiques públiques. Enric Juliana [text 5] resumeix així aquestes línies mestres: oferta d’una solució dialogada per a Catalunya, relaxació de la política d’austeritat (Miguel Ángel García Díaz), retocs  a la reforma laboral, gestos en política d’habitatge, agenda feminista i exhumació del cos de Franco.

D’altra banda, la fragilitat de la majoria parlamentària que recolza el govern Sánchez comporta necessàriament una exposició permanent a la seva erosió política, amb exemples com la fallida renovació del govern de RTVE (Elisa de la Nuez), la polèmica sobre la memòria històrica (Lorenzo Bernaldo de Quirós)  o la delicada qüestió del xantatge a l’Estat derivat dels afers reals o suposats del Rei emèrit (Carlos Elordi, Javier Pérez Royo).

Tanmateix, el nou govern es beneficia de la crisi de l’oposició, les “dretes siameses” (Fernando Vallespín dixit), pendent d’un congrés del Partit Popular en dificultats per conciliar les seves dues ànimes (Víctor Lapuente), amb el risc d’ampliar la distància entre el partit i els seus electors (Juan Rodríguez Teruel), però amb un terra electoral encara força sòlid (Carles Castro) que pot facilitar un ràpid retorn al combat polític.

La qüestió catalana s’està mostrant aquests dies amb tota la seva complexitat. En primer lloc, la resolució del tribunal d’Schleswig-Holstein reforça momentàniament Carles Puigdemont en la seva aspiració a ser el líder indiscutit de l’independentisme, a la vegada que suposa una severa derrota de les tesis del jutge Pablo Llarena (Diego López Garrido [text 6],   Miguel Pasquau, Javier Pérez Royo). En segon lloc, els gestos de distensió del govern Sánchez (Miquel Iceta, Lali Vintró,) i la perspectiva de trobar una sortida per la via de votar un acord futur poden causar impacte en l’opinió pública catalana (enquesta de Gesop/El Periódico) i condicionar les estratègies de tots els actors polítics (Oriol Bartomeus)[text 7]. En tercer lloc, la disputa per l’hegemonia de l’espai independentista s’ha desfermat amb tota la seva duresa, amb l’Opa al PDECat per part dels seguidors de Puigdemont (Josep Ramoneda, Xavier Bru de Sala) ) i la resistència d’ERC a ser subsumida en el moviment nacionalpopulista (Astrid Barrio, Enric Company). Amb la paradoxa que en nom de la unitat s’està contribuint a  fragmentar encara més aquest espai polític (Santi Vila, Francesc-Marc Álvaro) i, com a dany col·lateral, es fan noves aportacions a l’erosió de les institucions d’autogovern (Jordi Mercader).

Fora de del focus dels esdeveniments,  s’han de destacar algunes aportacions interessants per analitzar el conflicte i per apuntar vies de solucions futures. Entre d’altres, una entrevista a Joaquim Nadal [text 8] on afirma que “l’independentisme hauria de dir amb totes les lletres que l’1 d’octubre no va ser un referèndum”; una entrevista llarga a Pau Luque [text 9] sobre el seu llibre “La secesión en los dominios del lobo”; un article de Pedro de Silva sobre la necessitat de donar-se temps per trobar nous equilibris; la segona part de l’article de Manuel Arias Maldonado sobre les dificultats d’una reforma constitucional; la reflexió de Jordi Ludevid sobre el paper clau de Barcelona per superar l’actual cul-de-sac; i, finalment, el tercer article de la sèrie de Daniel Innerarity [text 10] dedicat a l'”intractable” problema del “demos”.

* * * * *

ARTICLES SELECCIONATS

Pierre HASKI, “Nous voilà dans un nouveau monde, celui du rapport de force (et ce-n’est pas à cause de Trump)” a L’Obs (13-07-18)

David HELD, “The Overlapping Crisis of Democracy, Globalization and Global Governance” a Social Europe (3-07-18)

Jürgen HABERMAS, “Are We Still Good Europeans?” a Die Zeit (6-07-18)

Nicolas LERON, “Critique du discours européen d’Emmanuel Macron” a Telos (18-07-18)

Enric JULIANA, “Es dibuixa un camí” a La Vanguardia (18-07-18)

Diego LÓPEZ GARRIDO, “Ni Alemania ni la euroorden tienen la culpa” a Agenda Pública (16-07-18)

Oriol BARTOMEUS, “Tot està en l’aire” a La ciutat llunyana (17-07-18)

Entrevista a Joaquim NADAL a NacióDigital (15-07-18)

Entrevista a Pau LUQUE a Rebelión (12-07-18)

Daniel INNERARITY,  “El problema del ‘demos’: cómo tratar problemas intratables” a Agenda Pública (18-07-18)

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada