FOCUS PRESS SETMANAL 115

Un cop celebrades les eleccions nordamericanes de mig mandat, amb uns resultats que proporcionen un govern dividit i que  reflecteixen la fractura del país (The Economist, Paul Krugman), la gran pregunta és què han de fer els demòcrates per vencer Trump a les presidencials de 2020. David Remnick [1] opina que el Partit Demòcrata ha de millorar substancialment el seu lideratge i ha de presentar una proposta més sòlida i atractiva que   la simple  paròdia d’un adversari tan escandalós com perillós.

Vista des d’Europa,  una de les conseqüències més nocives de la presidència Trump és la  dissolució progressiva  del vincle transatlàntic, amb un Washington  decidit a evitar una Europa unida en la seva acció exterior (Javier Jordán). Un designi compartit sense embuts per la Rússia de Putin amb la seva estratègia de dividir i afeblir Occident (John Sawer).

En aquest context de renaixement  del nacionalisme (Marc Bassets),  la commemoració del centenari  de l’Armistici  de la Primera Guerra Mundial és una oportunitat per rellegir les amargues  lliçons de la història (Guillermo Altares)  amb el deure moral de no oblidar-les (Ignacio Molina, discurs d’Emmanuel Macron [2]). Una eina magnífica per copsar l’abast, la transcendència i les conseqüències de la Gran Guerra és el recopilatori documental “FirstWorldWar. A Multimedia History of World War One“.

Fa unes setmanes el think tank brussel·lès Bruegel publicava un paper important sobre la governança europea (One size does not fit all: European integration by differentiation) del que vam donar notícia al Focus Press Setmanal 109. Elie Cohen [3], en un article publicat a Telos, en discuteix un enfocament massa orientat a la gestió interna de la Unió que oblidaria la necessitat de pensar una Europa potència preparada per respondre als reptes de l’unilateralisme americà, l’emergència de la potència xinesa i l’agressivitat de Putin. Són qüestions de fons que haurien de ser objecte del debat polític entorn de les properes eleccions al Parlament Europeu de resultat ben incert (Eliseo Oliveras).

Tanmateix, l’atenció immediata està centrada en el desenllaç de la negociació sobre el Brexit (esborrany de l’acord, comentaris d’urgència de Salvador Llaudes i Lluís Bassets)  que, més enllà dels aspectes macro, té repercussions greus a nivell micro com demostra  un projecte de la London School of Economics (José Javier Olivas) [4] . I també en la crisi entre el Govern italià i la Comissió, amb l’esperança -vana?- que els mercats obliguin en última instància a la rectificació italiana   (Santiago Carbó, Federico Steinberg, Xavier Vives)

A Espanya, les enquestes publicades (NC Report/La Razón, Celeste-Tel/eldiario, GAD3/La Vanguardia) segueixen mostrant una certa estabilitat en la correlació de forces dels cinc actors principals de l’escena política PSOE, PP, C’s, UP i grups nacionalistes, a l’espera del resultat d’unes  eleccions andaluses (CIS , comentari de Kiko Llaneras) que constituiran un test real per mesurar l’estat de les relacions dins dels camps de l’esquerra i de la dreta (Sebastián Lavezzolo), al mateix temps que podrien donar pistes sobre la durada de la legislatura (Enric Juliana, Carlos Elordi).

Però, el centre d’atenció política segueix posat en el Poder Judicial: després del sotrac causat per l’actuació del Tribunal Suprem en el cas de l’impost hipotecari (José Antonio Zarzalejos), s’ha procedit a la renovació del Consell General del Poder Judicial (José María Brunet) en un “blitz” del Govern i el Partit Popular,  que  demostra la  persistència de  la inèrcia bipartidista (Javier Pérez Royo)  i  els pocs escrúpols per saltar-se tota aparença de respecte als procediments institucionals (Kepa Aulestia, Ignacio Escolar, Luis Sánchez-Merlo,  Rafael Jiménez Asensio [5]).

La fragmentació partidista i el deteriorament de les institucions no configuren certament un escenarin òptim per afrontar els grans temes pendents institucionals i socials. Un exemple d’aquesta dificultat és la proliferació d’una legislació més expressiva de bones i grandiloqüents intencions que eficaçment reformadora, com assenyala Miguel Ángel Presno Linera [6] en observar com les administracions públiques esdevenen “tribunals” de correcció política . El cas del ja ritual ball  legislatiu sobre l’educació n’és el paradigma (Gregorio Luri, José Saturnino Martínez) . Un altre exemple és la impotència per afrontar el repte majúscul d’avançar cap a un nou pacte social, que forçosament ha de ser un nou pacte generacional, com es dedueix de les dades que confirmen un increment de les desigualtats generacionals que condemnen  als joves  a un futur injust (Miguel Ángel García Vega) [7].

A Catalunya, la dissociació creixent entre l’èpica de l’excepcionalitat i la gestió del dia a dia (Lola García) segueix afeblint la unitat independentista i dificulta la viabilitat del diàleg amb el Govern Sánchez (Jordi Mercader),  al temps que no paren les maniobres partidistes per fer-se amb l’hegemonia dins de l’espai independentista (Astrid Barrio, Luis R.Aizpeolea), amb la vista posada en el proper cicle electoral. Mirant més lluny de l’actual “mentrestant”, s’aixequen  veus que advoquen per netejar el soroll com a condició prèvia per fer possible la conversa cívica (Josep Ramoneda); o per mostrar un mínim d’empatia per les raons i els sentiments dels adversaris polítics (Antoni Puigverd); o per proposar arranjaments modestos millor que solucions improbables (Antón Costas). D’entre aquestes veus, destaca la de Joaquim Nadal que, trencant un llarg silenci, publica el llibre “Catalunya, mirall trencat” en el que es pregunta si la societat catalana “ja hauria emprès el camí irrecuperable d’abandonar el paradigma de la unitat civil del poble de Catalunya i confirmar aquesta societat dual incapaçde reconèixer-se socialment i políticament de forma recíproca”. (Veure entrevistes a Nadal a Diari de Girona i Crónica Global  [8]).

En mig del soroll ha passat desapercebuda la mort de Lluís Duch, tan desapercebuda com desconeguda és la personalitat i trajectòria d’un dels grans pensadors que ha tingut Catalunya en les darreres dècades. Per aproximar-se al coneixement -i reconeixement- de l’antropòleg i monjo de Montserrat proposem una conversa [9] que Roser Cabacés i Joan Bramona van mantenir amb Lluís Duch el passat mes de gener i que ara torna a publicar el portal cultural Núvol.

Per acabar, proposem la lectura de l’article de Timothée Vilars [10] que dóna a conèixer  la suggerent proposta de Michel Sasson per cartografiar les noves ideologies (transhumanistes, identitàries, globalistes …),  que no es deixen encapsular en les coordenades convencionals de l’eix dreta-esquerra i que demanen una mirada capaç d’abastar una complexitat creixent.

ARTICLES RECOMANATS

 (1) David REMNICK, “What the Democrats Must Do Now to Defeat Trump” a The New Yorker (7-11-18)

(2) Transcripció del discurs  del President de la República Francesa en l’acte commemoratiu del Centenari de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial (París, 11-11-18)

(3) Elie COHEN, “Vers une Europe des clubs? Réponse à Bruegel” a Telos (9-11-18)

(4) José Javier OLIVAS, “El Brexit, más de cerca” a Agenda Pública (8-11-18)

(5) Rafael JIMÉNEZ ASENSIO, “El (des)gobierno del Poder Judicial” a Agenda Pública (11-11-18)

(6) Miguel Ángel PRESNO LINERA, “Las Administraciones como ‘tribunales’ de corrección política” a Letras Libres (14-11-18)

(7) Miguel A.GARCÍA VEGA, “Los jóvenes cargan con un futuro injusto” a “Negocios” de El País (11-11-18)

(8)  Entrevista a Joaquim NADAL a Crónica Global (11-11-18): “Si se juega a la política de bloques, en Cataluña no habrá ninguna salida”

(9) Entrevista a Lluís DUCH a Núvol (11-11-18): “El capitalisme ens fa creure que el desig pot ser satisfet”

(10) Timothée VILARS, “Identitaires, transhumanistes… Comment cartographier les nouvelles idéologies ?” a L’Obs (11-11-18)