FOCUS PRESS SETMANAL 111

La globalització tal com la coneixem està immersa en  un procés de canvi originat per  factors polítics com el retorn del proteccionisme i el nacionalisme, però també per factors estructurals lligats a la robotització i la digitalització (Enrique Fanjul). Es tracta d’un procés que afecta sobretot els països occidentals i sobre el que incideix el temor a una nova recessió (Luis Doncel), tal com avisa el Fons Monetari Internacional (Maurice Obstfeld).

No cal insistir en la rellevància del factor polític en la regressió del multilateralisme i del comerç internacional, però cada dia es més gran la percepció que el fenomen Trump és bastant més que una anècdota (Francisco G.Basterra, Monique Dagnaud) : l’efecte contagi és ben perceptible, amb esdeveniments impactants com la més que probable elecció de Jair Bolsonaro com a futur president del Brasil (Manuel Castells, Moisés Naím, Anna Ayuso [1], Enrique Krauze).

Encara que no vingui de nou, també resulta torbadora la impunitat amb la que una autocràcia com l’Aràbia Saudita (Javier Martín) comet barbaritats com l’assassinat salvatge del periodista Jamal Khasoggi (Lluís Bassets), del que el Washington Post ha publicat el seu últim article.

Al mateix temps és cert que hi ha altres tendències globals que s’alcen com una esperança per contrarestar l’auge de l’extrema dreta en les seves diverses formes. La més significativa és sens dubte la nova onada feminista, sobre la que Sílvia Claveria acaba de publicar el llibre “El feminismo lo cambia todo” (Paidós. Barcelona, 2018). Una onada simbolitzada pel moviment MeToo, del que ara se’n commemora el primer aniversari (Aloma Rodríguez) [2]

El moment europeu està centrat en les eleccions a Baviera i les seves conseqüències en l’ecosistema polític alemany (Javier Martínez Cantó, Carlos Carnicero, Tobias Buck [3])  l’agònica negociació sobre el Brexit (Enrico Franceschini, Antonio Estella, Mike Goldsmith , Tony Blair/Nick Clegg/Michael Heseltine, Robert Skidelsky, Luis Bouza/Álvaro Oleart [4]) i el pols del govern italià amb la Comissió Europea (Steven Forti/Emmanuele Felice, Gemma Pinyol, Pasquale Pasquino). Són episodis que aporten noves proves per concloure que l’any 2018 serà un any perdut per Europa (Andrés Ortega).

L’acumulació d’evidències sobre l’entitat i l’ascens del nacional-populisme ha originat una abundant literatura per explicar el fenomen i per buscar l’antídot, de la que Jordi Amat n’ofereix un útil examen a les pàgines del “Cultura/s”. Cristina Monge identifica alguns dels reptes que planteja la nova extrema dreta:  caracteritzar-la adequadament, evitar l’efecte de contaminació, trobar el tractament mediàtic adequat … Precisament, Manuel Arias Maldonado aporta una hipòtesi contracorrent per explicar l’actual crisi de la democràcia: “Por lo general, interpretamos el ascenso del populismo en sus distintas variantes como una regresión democrática: el iliberalismo sería una evidente marcha atrás en el proceso de democratización. Sin embargo, al hacerlo quizás estemos desatendiendo una posibilidad alternativa que vincularía el retroceso democrático con el avance democrático. En otras palabras: ¿y si la crisis de la democracia contemporánea estuviera causada no por un déficit de democracia, sino por un exceso de democracia? Pero no un exceso en el sentido institucional, pues muchos comentaristas de hecho entienden que los regímenes representativos deberían abrirse más a la participación directa de los ciudadanos, sino en otro que relaciona la crisis de la democracia con su propio desarrollo. Los problemas de la democracia no provendrían entonces tanto de la resistencia autoritaria o populista cuanto de una parálisis causada por ella misma, por su propia lógica; la derivación populista sería una respuesta a esa parálisis y, por lo tanto, presentaría un aspecto más moderno ‒o posmoderno‒ que reaccionario”. 

Però a qui interpel·la més directament l’auge d’aquesta nova extrema dreta és a unes esquerres que no han estat capaces de donar respostes convincents a les desigualtats causades per  la globalització, com tampoc als fantasmes aixecats contra la immigració. Arran de l’enfonsament de l’SPD a les eleccions de Baviera, Luis Cornago [5] es pregunta què ha de fer la socialdemocràcia: és possible conciliar els interessos i les concepcions del món de les noves classes mitjanes i de la classe obrera tradicional?  En el context francés, Raphaël Glucksmann i Jean-Pierre Le Goff  [6], des de la constatació del seu actual buit ideològic, confronten dues concepcions sobre el futur de les esquerres : es tracta d’oferir una perspectiva de transformació social o bé d’acompanyar l’evolució de la societat?

Totes aquestes qüestions estan implícites en l’evolució de la política espanyola i en el rerefons del pacte pressupostari entre el govern socialista i Unidos Podemos. És un pacte obert a interpretacions en diversos plans en funció del seu abast i les seves conseqüències polítiques. Des d’una perspectiva europea podria parlar-se de la configuració d’un model ibèric de sortida de l’austeritat, clarament contraposat al  desafiament italià (Enric Juliana ). Des d’una perspectiva  política espanyola, es dibuixa una entesa de les esquerres en forma de pacte de legislatura (Enric Juliana) que podria anticipar una possible coalició governamental (Joan Coscubiela, Luis Arroyo ) en la propera legislatura si els resultats electorals ho possibilitessin (enquesta de NC Report). Un escenari que implicaria canvis rellevants tant en el PSOE  (Pedro Vallín [7], José Antonio Zarzalejos) com en Podemos (Xavier Vidal-Folch). I, òbviament, l’acord pressupostari requereix també una valoració intrínseca (José Moisés Martín [8], Antonio Roldán) sobre la seva sostenibilitat financera (Raymond Torres, Jordi Alberich) i sobre les principals mesures  com, per exemple, l’increment del salari mínim interprofessional (Roger Senserrich, Florentino Felgueroso, Manuel A.Hidalgo/Raül Segarra), així com la seva incidència en temes clau com la reforma laboral (Joaquín Estefanía) o el sistema de pensions (Eduard Suari).

Davant de la iniciativa de les esquerres, el centre-dreta està immers en una lluita interna pel predomini dins el seu espai (Fernando Vallespín), tot mirant de reüll l’emergència de l’extrema dreta de Vox (Ricardo Dudda, Carles Castro , Marco Pastor), de manera que estan deixant lliure un ampli espai de centre (Pep Martí, Cayetana Álvarez de Toledo, Carlos Elordi).

En tot cas, les eleccions andaluses seran el primer banc de prova sobre com l’electorat valora els canvis que s’estan produint en l’oferta política (estimació de JM&A). Tot i que no poden obviar-se els factors específics que condicionen aquestes eleccions (Manuel A.Hidalgo).

I evidentement l’altre factor determinant en el desenllaç dels Pressupostos pel 2019 és la decisió que adoptin els partits independentistes catalans, enfrontats a un dilema (Lola García,  Jordi Mercader) que pot desgastar encara més la seva malmesa unitat (Andrew Dowling [9], Joan Esculies, Jordi Mercader, Jordi Juan, Xavier Bru de Sala). Tanmateix, el seu plantejament de lligar el suport als Pressupostos a gestos explícits del Govern Sánchez sobre la situació dels presos (Josep Joan Moreso [10], Lluís Bassets) fa pràcticament impossible la seva aprovació (Francesc-Marc Álvaro).

Mentre, disposem d’un primer registre sobre els moviments dels partits de cara a les eleccions municipals de Barcelona, amb una enquesta de Gesop que situa com a primera força l’ERC liderada per Ernest Maragall, en segon lloc els Comuns d’Ada Colau, en tercer lloc Manuel Valls, seguit del PSC, el PDECat i la CUP, amb un PP que per primer cop quedaria fora del consistori. Sobre la candidatura de Manuel Valls, veure el comentari d’Astrid Barrio. Així mateix, l’apunt d’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre els usos i abusos del “maragallisme”.

Dues visions panoràmiques interessants sobre la situació europea, espanyola i catalana es troben a les entrevistes a Felipe González i Pablo Simón, publicades a El País i Huffington Post, respectivament. De l’entrevista a Felipe González és destacable una formulació que podria ser útil per orientar la política de les esquerres: “¿Los ciudadanos españoles están dispuestos a comprometerse a detraer esas cantidades de la riqueza que generamos cada año para hacer esas políticas y sin perder eficacia? Los ciudadanos deben decidir si quieren destinar parte de sus ingresos a un nuevo pacto social. Yo creo en ese pacto. Hay que planteárselo y decir que sí. Tenemos que pactar con la sociedad, porque no se trata de improvisar una respuesta fiscal coyuntural a un elemento que es estructural. Se trata de analizar cuál es el problema estructuralmente y cuál es la respuesta permanente. Te puedes encontrar con la sorpresa de que los ciudadanos —y estoy hablando solo de ese aspecto pero hay otros muchos— te digan que no, que no están dispuestos a pagar, puede ser y tenemos que asumir las consecuencias. Pero yo creo que sí estarían dispuestos. Esa es un poco la magia de la política”. (Veure l’apunt crític d’Esteban Hernández a la concepció de González sobre el pacte social).

De l’entrevista a Pablo Simón és ressaltable la seva visió sobre les pròximes eleccions al Parlament Europeu: “Europa tiene severos problemas. Un elemento que lo explica es que durante la crisis primara más la lógica intergubernamental. La UE es un club de perdedores, Europa entiende que si quiere seguir pintando algo en el mundo y si quiere embridar los poderes de globalización, o se une o no hay manera. El problema es que ahora está atravesada por dos brechas: una muy fuerte norte-sur en términos de la gestión de la crisis, con unos países deudores y otros acreedores; pero también vemos un desequilibrio Este-Oeste, con unos países más abiertos en políticas como refugiados o inmigración (Madrid, Lisboa, París y Berlín) y otros en el Este con procesos incluso de regresión -el bloque de Visegrado con República Checa, Eslovaquia, Polonia y Hungría-. Estas europeas serán muy importantes, todo va a estar en discusión, como la dirección del BCE, la elección de una nueva Comisión y la nueva Presidencia del Consejo. Serán las instituciones que tomen las decisiones en los próximos años en un contexto más complicado globalmente, porque tenemos dos elefantes en la habitación: gestionar el Brexit y el corte de colaboración por parte de Donald Trump”.

 

ARTICLES RECOMANATS

(1) Anna AYUSO, “Elecciones en Brasil: ¿Orden versus Progreso” a “Nota de Opinión” nº 553 (10/2018) del CIDOB

(2) Aloma RODRÍGUEZ, “Un año después” a El Mundo (16-10-18)

(3) Tobias BUCK, “How social democracy lost its way: a report from Germany” a Financial Times (17-10-18)

(4) Luis BOUZA y Álvaro OLEART, “El Brexit, más cerca de ‘Barrio Sésamo’ que de ‘Trece Días’” a Agenda Pública (17-10-18)

(5) Luis CORNAGO, “Socialdemocracia, ¿y ahora qué hacemos?” a Agenda Pública (15-10-18)

(6) Debat entre Raphaël GLUCKSMANN i Jean-Pierre LE GOFF a L’Obs (4-10-18): “En finir avec la gauche la plus bête du monde”

(7) Pedro VALLÍN, “PSOE: no logo” a La Vanguardia (15-10-18)

(8) José Moisés MARTÍN, “¿Un Presupuesto de ciencia ficción?” a Agenda Pública (16-10-18)

(9) Andrew DOWLING, “The ongoing crisis in Catalan Independence” a Brave New Europe (14-10-18)

(10) Josep Joan MORESO, “El so de les claus de la presó” a política&prosa 00 (15-10-18)