FOCUS PRESS SETMANAL 107

En plena rememoració del crash financer de fa 10 anys (Paul Krugman, Jean-Claude Trichet, Xavier Vives), comencen a  sentir-se pronòstics sobre una futura crisi financera i la recessió subsegüent que s’estaria gestant. Així, Nouriel Roubini i Brunello Rosa (1) identifiquen deu factors que estarien convergint per desencadenar una nova crisi, molts d’ells associats a la política econòmica proteccionista de Trump, entestat en tallar les ales a l’ascens de Xina com a gran potencia econòmica (Alicia González, Andrés Ortega). Altres analistes, com Gonzalo Toca (2) alerten contra el catastrofisme d’alguns economistes-estrella, i relativitzen l’impacte negatiu de les polítiques de Trump i dels governs populistes europeus, sense menystenir les dificultats de molts països emergents accentuades per la desaparició  dels vents de cua favorables d’una energia i d’un diner barats.

Entre els països emergents,  destaquen  les dificultats dels països llatinoamericans per consolidar marcs intitucionals estables que garanteixin la continuïtat de polítiques reformistes. Un exemple d’aquestes dificultats el constitueix l’escàs arrelament de la socialdemocràcia a Llatinoamèrica (Jorge Galindo).

Xavier Vidal-Folch pronostica una tardor europea de vertigen, en la que la Unió haurà de fer front a l’autoritarisme populista, la paràlisi de l’euro i el Brexit. Per superar amb èxit aquests reptes Carlos Carnicero troba que hi ha indicis positius d’un retorn de la gran coalició europeista, com el de la decisió parlamentària contra l’Hongria d’Orban. Al temps que es manté l’esperança en el lideratge d’un Emmanuel Macron (John Lloyd) (3) que arrossega però el handicap d’haver perdut l’estat de gràcia a França (Elie Cohen).

Sens dubte la immigració i la seguretat seran dos dels temes principals en la futura campanya electoral europea, així com en campanyes en altres àmbits. Héctor Cebolla-Boado i Gemma Pinyol(4)publiquen a Agenda Pública un argumentari per combatre els tòpics de la propaganda populista sobre la immigració. I Gemma Ubasart, també a Agenda Pública, rebat amb dades la idea que a Espanya ha crescut la inseguretat ciutadana i que no es disposa de prou instruments policials i penals per combatre-la.

En un marc institucional precari per la feblesa objectiva del govern (Jorge Galindo, Jordi Amat), la rentrée política espanyola es caracteritza per una sobrexcitació de la majoria dels actors polítics (Lucía Méndez). Un dia el foc creuat és motivat per l’exhumació del cadàver del dictador Franco; l’endemà pels màsters i tesis doctorals d’uns i altres (Enric Juliana, Fernando Vallespín); o per les contradiccions governamentals sobre la venda d’armes a l’Aràbia Saudita; o per l’ocurrència del president de proposar una reforma exprés de la Constitució per suprimir alguns aforaments (Miguel Pasquau [5], Miguel Ángel Presno, Rubén Amón, Cristina Monge); o per  astúcies parlamentàries diverses   (Germán M.Teruel, Fernando Ónega).

Són símptomes d’un clima electoral en el que la prioritat és polaritzar al màxim  per reagrupar els electorats. Un exemple patent és el procés de “reaznarització” del Partit Popular (Teodoro León Gross, Enric Juliana,  Antoni PuigverdFrancesc-Marc Álvaro). El que està per veure encara és quines eleccions s’avançaran i quan (Pablo Simón [6], Carles Castro).   Es dóna per fet l’avançament electoral a Andalusia (enquesta de Sociométrica; anàlisi de Juan Pablo Ferrándiz). I el probable avançament electoral a Espanya està condicionat a diversos factors, com un possible deteriorament de la situació econòmica (Jesús Sérvulo González), la impossibilitat d’aprovar els pressupostos (Xavier Vidal-Folch), un augment insoportable de la tensió amb l’independentisme català i, òbviament, l’evolució dels pronòstics electorals (panel d’IMOP, comentari d’Ignacio Varela).

En la carpeta catalana, el govern Sánchez insisteix en el seu propòsit de destensar la situació propiciant el diàleg i realitzant gestos d’aproximació (Meritxell Batet, Lola García, Jordi Juan), fent cas omís del soroll provocat per les dretes espanyoles i pel sector legitimista de l’independentisme, on s’estaria plantejant el dilema entre diàleg i eleccions (Isabel Garcia Pagan, Francesc-Marc Álvaro). En tot cas seria d’agrair que el govern socialista presentés una oferta articulada i consistent com alternativa a la proposta independentista (Manuel CastellsJoan Tapia). A la vegada que seria d’esperar una autocrítica explícita i no vergonyant (Milagros Pérez Oliva) per part dels dirigents independentistes que donés pas a una estratègia més realista (Argelia Queralt, Oriol Bartomeus), tot contribuint a aturar la degradació de les institucions d’autogovern i del sistema polític català (Kepa Aulestia).

Quan encara falten vuit mesos per a les eleccions municipals (Clara Blanchar/Blanca Cía, Oriol Bartomeus), la competició electoral per l’Ajuntament de Barcelona comença a posar-se interessant amb la més que probable decisió de presentar-se de Manuel Valls. Una decisió que tindrà efectes en la resta d’actors polítics: pot ser un estímul per a una llista unitària independentista i  un toc d’atenció per a una Ada Colau en hores baixes, entre d’altres efectes. Crida l’atenció que pràcticament no hi ha cap possible candidat/a que no esmenti Pasqual Maragall com a referent, fins al punt que Enric Juliana apunta sagaçment que a les municipals barcelonines s’enfrontaran un maragallisme de dretes i un maragallisme d’esquerres! Per ser rigorosos i evitar prendre el nom de Maragall en va, és del tot recomanable la síntesi del pensament de Pasqual Maragall que Jordi Mercader (7) acaba de publicar a la nova revista “política&prosa“.

Per tancar aquesta edició proposem tres textos de fons relatius a la propaganda política, la penetració de les idees del populisme xenòfob en un sector de l’esquerra i la renovació del pensament liberal, respectivament. Guillem Martínez (8) a CTXT desgrana els mecanismes de la propaganda política codificats per Goebbels i els aplica a situacions ben actuals. Dels 11 principis analitzats, destaca com a més rellevant el principi d’unanimitat que “impide que nos hablemos. Es más, impide que nos miremos, que nos observemos, que nos escuchemos, pues cualquier emisión realizada desde fuera de un sentido común resulta incomprensible, salvo como aberración. Más hoy, cuando los sistemas propagandísticos tienden a definir lo suyo como democracia, y lo demás como su negación”.

Pedro Vallín (9) ressegueix el debat provocat per la publicació d’un article d’Héctor Illueca, Manuel Monereo i  Julio Anguita,   elogiós amb les polítiques antiliberals i anti-UE del govern italià liderat de facto per  Matteo Salvini. Dins de l’esquerra postcomunista s’estaria reproduïnt un debat del segle passat sobre qui és l’enemic principal: “Toda la izquierda, peine canas o luzca coleta, considera el fascismo y el neoliberalismo bruselense como enemigos, no existe duda. Pero la dilucidación de los ordinales es determinante porque en la batalla política que asuela el continente, ambos, prefascismo nacionalista y neoliberalismo globalizador, son también enemigos entre sí y lo serán de forma más intensa en los años sucesivos –tal es la raíz del enfrentamiento de Bruselas, París y Berlín con Roma, Budapest y Varsovia–. La historia del siglo XX ilustra lo determinante que es la organización jerárquica de los enemigos, lo trascendente que es el escalafón del mal”.

Finalment, recomanem el manifest(10) de The Economist en favor d’una renovació del liberalisme, publicat amb ocasió del 175è aniversari de la fundació del setmanari-guia del “mainstream” liberal. Un manifest crític amb l’acomodació de les elits liberals en els seus privilegis, a les que recorda els dos principis complementaris del liberalisme: la llibertat i l’interès comú. Al temps que insta a un reformisme radical que possibiliti una llibertat inclusiva en benefici de la majoria: Liberals have forgotten that their founding idea is civic respect for all. Our centenary editorial, written in 1943 as the war against fascism raged, set this out in two complementary principles. The first is freedom: that it is “not only just and wise but also profitable…to let people do what they want.” The second is the common interest: that “human society…can be an association for the welfare of all.”

ARTICLES RECOMANATS

(1) Nouriel ROUBINI y Brunello ROSA, “La gestación de una recesión y crisis financiera en 2020” a Project Syndicate (13-09-18)

(2) Gonzalo TOCA, “Estamos a tiempo: podemos evitar otra crisis económica” a esglobal (19-09-18)

(3) John LLOYD, “Why Macron’s ‘Third Way’ Is Eu’s Best Option” a Social Europe (19-09-18)

(4) Héctor CEBOLLA-BOADO y Gemma PINYOL, “Diez reflexions para evitar el adanismo (y otros males) al hablar de inmigración” a Agenda Pública (16-09-18)

(5) Miguel PASQUAU, “Desaforar en sesenta días” a CTXT (20-09-18)

(6) Pablo SIMÓN, “Breve guía para adelantos electorales” a Politikon (19-09-18)

(7) Jordi MERCADER, “Què va dir Pasqual Maragall” a política&prosa nº 0 (17-09-18)

(8) Guillem MARTÍNEZ, “¿Por qué no nos hablamos? Funcionamiento de un sistema propagandístico” a CTXT (17-09-18)

(9) Pedro VALLÍN, “Gramática parda en la galaxia Podemos” a La Vanguardia (16-09-18)

(10) A manifesto for renewing liberalism” a The Economist (13-09-18)