FOCUS PRESS SETMANAL 114

Els resultats de les  eleccions nord-americanes de mig mandat s’han ajustat en línies generals a les previsions demoscòpiques, amb la victòria demòcrata a la Cambra de Representants, el manteniment de la majoria republicana al Senat i l’avenç demòcrata en les eleccions a governadors. Els primers anàlisis del comportament electoral (Eduardo Suárez, [1] Carlota García Encina) destaquen una mobilització notable dels electorats juvenil, femení i hispà, així com un gir a l’esquerra generalitzat (en 313 dels 435 districtes). Es constata també una important bretxa generacional entre els electorats demòcrata i republicà i es confirma la intensificació de la polarització  ideològica entre els nous representants. La complexitat intrínseca d’aquestes eleccions ha limitat  l’eficàcia de l’efecte Trump, pel que és aventurat extreure’n conclusions sobre les presidencials de 2020 (Roger Senserrich).  En tot cas, estem davant un nou escenari en el que les iniciatives polítiques presidencials seran contrapesades per la majoria demòcrata a la Cambra de Representants (Lluís Bassets, Ian Buruma). Una situació que augura un increment de les tensions polaritzadores i que obliga als demòcrates a plantejar-se una estratègia guanyadora de cara a les presidencials (Alana Moceri, Rham Emmanuel) i aturar la deriva autoritària de la presidència Trump, com confia Joseph Stiglitz [2]: “… és important tenir un Congrés de majoria demòcrata que pugui contrarestar les tendències autoritàries de Trump, i elegir autoritats municipals i estatals que retornin el vot a tots els que tenen dret a votar. La democràcia està sent atacada, i tots tenim l’obligació de fer el que puguem per salvar-la”.

El xoc provocat per l’elecció de Jair Bolsonaro al Brasil (Eliane Brun, Marcos Natali) aguditza la reflexió sobre la responsabilitat de l’esquerra llatinoamericana en aquest resorgiment de l’extrema dreta. Javier Lafuente  planteja la qüestió de com renovar l’esquerra llatinoamericana després de l’esgotament dels dos models de referència, el bolivarià -amb la catastròfica deriva de Venezuela i Nicaragua- i el socialdemòcrata.

L’èxit electoral de la dreta radical en diversos llocs del món significa que estem davant d’una nova internacional amb capacitat de definir i aplicar una estratègia global? Andrés Ortega descarta aquesta possibilitat, malgrat la coincidència de temes, estratègies i mètodes electorals. Però caldrà estar ben atents als intents de coordinació d’aquesta dreta radical en les eleccions al Parlament Europeu de 2019, sobre les que Laura Ballarín [3] ha publicat una magnífica guia a Agenda Pública.

El nou llibre de Luuk Van Middelaar, “Quand l’Europe improvise. Dix ans de crises politiques“, promet ser un text imprescindible per pensar a fons sobre l’estat actual de la Unió després d’afrontar les grans crisis del període 2008-2018 (crisi grega de l’euro, guerres de Georgia i Ucraïna, onades migratòries i Brexit). Jerôme Perrin [4] n’ ofereix una completa ressenya a Telos, on destaca que, malgrat els tòpics sobre la impotència europea, el Consell Europeu ha estat capaç d’improvisar solucions més enllà de les rigideses institucionals de la Unió i dels interessos nacionals dels Estats membre. Una dinàmica decisòria lligada a la interacció permanent entre els presidents del Consell, de la Comissió, dels successius presidents francesos i de la cancellera alemanya.

Precisament, l’anunci d’Angela Merkel de la renúncia a la reelecció obre interrogants seriosos sobre les seves conseqüències en l’estabilitat europea. Jon Henley esbossa un balanç ambivalent sobre els resultats de la política europea de Merkel i la seva biògrafa Marion Van Renterghem publica a L’Obs un retrat sobre la seva personalitat i trajectòria polítiques.

La situació política espanyola està dominada pel protagonisme del Poder Judicial (Enric Juliana) arran del formidable embolic organitzat pel Tribunal Suprem entorn de la fiscalitat de les hipoteques, coincidint amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre el cas Otegi i amb el judici contra els dirigents independentistes catalans en l’horitzó immediat. En el cas de les hipoteques hi ha unanimitat en condemnar l’actuació erràtica del Suprem (Jordi Alberich, Íñigo de Barrón, Xavier Vidal-Folch) i en advertir sobre els seus efectes demolidors per a la confiança en les institucions (Carlos Sánchez, Isidoro Tapia). Pel que fa a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra Espanya pel cas Otegi, resulten clarificadores les precisions d’Argelia Queralt [5] en les que es comparen les sentències sobre imparcialitat judicial contra diversos paísos europeus.

Però és indubtable que el desprestigi del Suprem plana com un prejudici negatiu sobre la imparcialitat del tribunal que ha de jutjar els dirigents independentistes de l’1-O, i que alimenta la tensió emocional que l’envolta (Lola García). Un cop conegudes les conclusions provisionals de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat han proliferat anàlisis sobre el seu contingut i les conseqüències previsibles en el desenvolupament del judici (Jordi Nieva-Fenoll, Tsevan Rabtan, Javier Pérez Royo, Argelia Queralt) , i més enllà, en l’evolució de la situació política (Manuel Arias Maldonado,  Joan Tapia,  Jordi Juan, Lluís Bassets [6]).

Òbviament, tot això contribueix a incrementar la polarització política (Enrique Gil Calvo), com reflecteixen les enquestes (Gesop/El Periódico i comentari d‘Àngels Pont), amb una competència duríssima entre les dretes que comença a generar dubtes sobre la seva eficàcia, tant al Partit Popular (Mario Ríos) com a Ciudadanos (Lluís Orriols). A la vegada que el Govern constata dia a dia les dificultats per tirar endavant la seva agenda, especialment els Pressupostos del 2019 (Enric Juliana). I per completar el panorama, les clavegueres policials segueixen supurant, cobrant-se una nova víctima en la persona de María Dolores de Cospedal (Lucía Méndez). Tot plegat està suposant un difícil test d’estrès de la democràcia espanyola (Ignacio Sánchez-Cuenca  [7],  Fernando Vallespín), que complica molt la capacitat col·lectiva per afrontar problemes de fons com el futur de les pensions (Ángel de la Fuente/Alfonso R.Sánchez) o una estratègia de país sobre la immigració (Andreu Domingo, Jaume Claret [8]).

Mentre, a Catalunya prosegueix sense atur la lluita sorda per l’hegemonia en el  món independentista, del que Isabel Garcia Pagan [9] ha publicat a La Vanguardia un útil mapa per ubicar-se. En aquesta lluita Oriol Junqueras (Valentí Puig) sembla que estaria guanyant la partida a Carles Puigdemont, si més no en l’opinió pública. Al mateix temps, s’observen intents -potser prematurs- de trencar la incomunicació entre els blocs polítics enfrontats (Astrid Barrio, Andreu Pujol), amb el repte difícil de trobar el llenguatge i el mètode per fer-ho possible, com explica lúcidament Francesc-Marc Álvaro [10]: “Potser ha arribat el moment en què siguem capaços de propiciar interseccions que trenquin la lògica previsible. Atenció: no faig veure que aquí no ha passat res, no desconec que les paraules –sense el suport dels fets– només eixamplen l’esvoranc de la decepció, del malestar i de la indignació … Intersecció, segons el meu parer, és l’obligació que tenim d’explorar punts de coincidència –operatius, sense solemnitats– amb aquells que pensen diferent sobre el problema que ens ocupa. No parlo –ho subratllo– d’equidistàncies, ni de declaracions d’intencions de germanor, ni de simposis on, després d’una certa melangia per allò que mai no va existir, els participants tendeixen a eludir la ferida o, per contra, es dediquen a sobrevolar les crostes amb massa delectació. Parlo –em sembla– de la voluntat de trobar alguna cosa nova enmig dels ar­guments de l’altre, perquè l’altre ha fet prè­viament –potser– l’esforç de pensar amb imperatiu de novetat allò que fa temps que exposa, allò que ara forma part del paisatge enquistat”.

ARTICLES RECOMANATS

(1) Eduardo SUÁREZ, “El despertar de una nación partida en dos” a El País (7-11-18)

(2) Joseph E.STIGLITZ, “¿Puede renacer la democracia estadounidense?” a Project Syndicate (6-11-18)

(3) Laura BALLARIN, “¿Cómo preparan los partidos europeos las elecciones de 2019?” a Agenda Pública (6-11-18)

(4) Jerôme PERRIER, “2008-2018: le moment machiavélien de l’Europe” a Telos (7-11-18)

(5) Argelia QUERALT, “También en Derechos Humanos hay que contextualizar” a Agenda Pública (6-11-18)

(6) Lluís BASSETS, “Trotski no va comparèixer” a El País (5-11-18)

(7) Ignacio SÁNCHEZ-CUENCA, “El test de estrés de la democracia española” a infoLibre (6-11-18)

(8) Jaume CLARET, “I si apostéssim per la immigració?” a El món de demà (5-11-18)

(9) Isabel GARCIA PAGAN, “Sin tregua ni cuartel independentista” a La Vanguardia (4-11-18)

(10) Francesc-Marc ÁLVARO, “Interseccions” a La Vanguardia (8-11-18)