ESPECIAL POLÍTICA CATALANA: SALVADOR ILLA, NOU PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (agost 2024)
Selecció de documents, discursos i articles
1. L’acord d’investidura PSC-ERC
* Text íntegre: Acord d’investidura entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya (…) No es tracta de reformar el model de finançament comú, sinó de canviar-lo sobre un nou paradigma basat en la singularitat i la bilateralitat. Si volem assolir els estàndards europeus pel que fa a recursos destinats a l’estat del benestar i a la dinamització del teixit productiu, és indispensable un nou sistema de finançament basat en una relació bilateral amb l’Estat i un increment substancial de la capacitat normativa i de la capacitat de gestió que garanteixi la suficiència financera i la sobirania fiscal de la Generalitat.
Per aquest motiu, és necessari un augment substancial i progressiu de la capacitat normativa en tots els tributs generats a Catalunya per poder adaptar el sistema fiscal a les necessitats del país i disposar de la cessió dels rendiments d’aquests tributs.
Un finançament just i singular és compatible amb la contribució equitativa al sosteniment de la despesa de l’Estat, que redunda en benefici de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya i en la solidaritat entre territoris.
Un finançament singular necessita un model bilateral de relació amb l’Estat compatible amb la participació en òrgans multilaterals quan la naturalesa o l’àmbit dels acords així ho exigeixi.
De la mateixa manera, l’aprofundiment en l’autogovern i de l’autonomia fiscal i financera necessita fixar com a prioritat una hisenda catalana compatible amb el fet d’avançar cap a un model tributari federal amb una major capacitat normativa, de gestió, recaptació, liquidació i inspecció, així com amb una governança de les inversions públiques des de Catalunya i per a Catalunya.
A fi i efecte de retrobar punts d’acord, ambdues parts s’han inspirat en l’ampli consens del Parlament de Catalunya l’any 2005, especialment en els apartats de finançament, quan es va aprovar la proposta de reforma de l’Estatut. Aquest marcava un camí per avançar cap un model de finançament basat en l’autonomia financera, la coordinació, la solidaritat i la transparència en les relacions fiscals i financeres entre les administracions públiques, així com els principis de suficiència de recursos, responsabilitat fiscal, equitat i lleialtat institucional entre les esmentades administracions (…)
La votació de les bases d’ERC
Juan RODRÍGUEZ TERUEL a Agenda Pública (3-08-24): La militancia de ERC legitima a regañadientes el cambio de ciclo en CataluñaLa consulta de ERC ayudará a la dirección del partido a tener más fuerza para dar los pasos a los que les vienen encaminando sus votantes (y parte de la sociedad catalana) desde hace un tiempo: enterrar el procés y hacer balance de todo ello de cara al futuro. Al fin y al cabo, las bases de ERC han asumido lo que el electorado catalán expresó en las últimas elecciones: el fin de la mayoría independentista, al menos por un tiempo.
¿Para qué abrir la incertidumbre por un voto de las bases en una decisión tan arriesgada para el partido? ¿Deben decidir un puñado de afiliados el futuro de un país?
El voto de las bases de ERC representa con bastante cercanía la opinión de quienes les han votado recientemente
Puigdemont será, probablemente, el más perjudicado en el nuevo escenario que se abre con la investidura del candidato socialista. Puigdemont se comprometió abandonar la política si no lograba ser presidente
Roger PALÀ a Crític (2-08-24): Manual per entendre el “sí” de la militància d’ERC a l’acord amb el PSC Claus sobre el resultat de la consulta republicana: quin impacte pot tenir un hipotètic retorn de Puigdemont? … Un resultat ajustat… però no tant si tenim en compte el context … El millor escenari per a l’organització: les eleccions eren un camí incert … Una decisió coherent amb l’estratègia republicana des del 2018 … ERC s’independitza de Junts: hi ha vida més enllà del front patriòtic … Integrar-se en el Govern o seguir a l’oposició?
Explicacions i controversies sobre l’acord PSC-ERC
Dani CORDERO a El País (24-08-24): ¿Concierto o financiación singular? La fina línea que separa el modelo vasco del pacto para Cataluña El acuerdo entre ERC y PSC destaca los recursos destinados a solidaridad y que sea la Agencia Tributaria autonómica la que recaude todos los impuestos
Daniel YEBRA a elDiario.es (1-08-24): Las posibles amenazas del concierto fiscal de Catalunya a la redistribución de la riqueza y al estado de bienestar La mayoría de expertos advierte de que el pacto entre PSC y ERC pone en riesgo la capacidad del sistema fiscal autonómico de proveer los mismos servicios públicos fundamentales en todas las comunidades
Ángel de la FUENTE a El País (31-07-24): Sobre la extensión del concierto económico a Cataluña El acuerdo con ERC podría suponer el inicio de una mutación confederal de la estructura del Estado, que nos dejaría con un Gobierno central muy debilitado
Xavier ARBÓS a El Periódico (1-08-24): El preacuerdo y la Constitución En el documento se indica que la investidura resultante del acuerdo será una investidura “encaminada a conseguir que Cataluña gane soberanía”, algo imposible sin una reforma previa de la Carta Magna
Alberto LÓPEZ BASAGUREN a El Correo (2-08-24): Un Estado fiscalmente debilitado El modelo que se propone para Cataluña nos aleja radicalmente de los sistemas federales de referencia: Estados Unidos, Suiza, Alemania, Canadá e, incluso, la cuasi confederal Bélgica carecen de un sistema similar. Nos aleja del necesario proceso de perfeccionamiento federal del que está necesitado nuestro sistema autonómico. Y tiene como resultado el debilitamiento fiscal del Estado, lo que limitará la capacidad de gobierno del conjunto del país.
Carlos SÁNCHEZ a El Confidencial (4-08-24): Una lectura sosegada del acuerdo entre Esquerra Republicana y el PSC ¿Es posible cumplir lo pactado entre el PSC y ERC? Una lectura sosegada, a la luz de las múltiples sentencias del Constitucional, sugiere que difícilmente es viable el acuerdo. Hay puntos, por el contrario, que son válidos
El TC advirtió que las decisiones que afecten a la suficiencia financiera de las CCAA deben “ser tomadas en los órganos multilaterales”
¿Quiere decir que sería inconstitucional que una región pueda recaudar, gestionar y liquidar el 100% de los impuestos? Necesariamente, no
Sobre la singularidad. Lo que la Constitución proscribe son las diferencias que carezcan de justificación “objetiva y razonable”
El TC ha aclarado que la solidaridad tiene límites, lo que significa que no hay ningún problema en que se aplique el principio de ordinalidad
Entrevista a Guillem LÓPEZ-CASASNOVAS a Agenda Pública (5-08-24): “La tramitación del acuerdo PSC-ERC confirmará o no la reforma federal. El fracaso volvería a encender todas las alarmas” “Es bueno en el federalismo nuevo del que se nos habla contar con Agencias y entidades con estatuto propio que puedan actuar al servicio de la Federación y de los federados ”
“La economía sigue a la política y no viceversa. Si creemos que el análisis económico que a uno le parece más correcto se ha de imponer a las opciones sociales creo que nos equivocamos.”
Jordi SEVILLA a Agenda Pública (5-08-24): Demasiado coste para una investidura precaria Según el autor, no estamos dando pasos hacia la federalización de España, sino hacia una confederación asimétrica, reforzando al independentismo cuando peor lo tienen en las urnas, convirtiendo sus derrotas electorales en victorias políticas. Y, además, incrementando la polarización del país, el desconcierto en las filas socialistas, también por las formas y el enfrentamiento con una derecha trumpista, echada al monte.
“Una mayoría de catalanes quieren pasar página de aquella locura e iniciar una nueva etapa”
“Defiendo que llegará el momento (tal vez ya ha llegado) en que buscar un nuevo encaje a Catalunya en España requerirá una modificación constitucional”
“Pasqual Maragall ya intentó que en el nuevo Estatut se recogiera una financiación ‘singular’ para Catalunya que mirara al modelo vasco pero le convenció la seguridad de que el rechazo del PSOE y del Gobierno sería inamovible y haría descarrilar todo el Estatut”
“Echo en cara la pasividad del Gobierno en reformar el sistema de financiación porque el actual modelo castiga a los ciudadanos de varias comunidades con una financiación por habitante ajustado menor de la que les debería corresponder”
“Cambiar la Constitución y el modelo territorial de España tiene una magnitud que no debe hacerse por la puerta de atrás y con más de la mitad de españoles (y de catalanes) en contra”
Josep Maria VALLÈS a El País (12-08-24): El acuerdo PSC-ERC y la extraña confederación El acuerdo PSC-ERC es, a mi juicio, un buen principio. Lo bilateral que encierra es inevitable. Porque es difícil negar que —para bien o para mal, según cada uno— es la situación de Cataluña la que plantea el actual desajuste territorial pendiente de solución. De ahí el arranque bilateral de un proceso que tendrá también su momento multilateral. Mientras tanto, no sería realista ni productivo ignorar que a Cataluña le ha tocado un papel histórico “singular” en esta larga historia. En lo que venga a partir de ahora, no es esperable que un “diseñador inteligente” nos provea de antemano con una fórmula perfectamente acabada. Probablemente, acabará definiéndose una pauta que no será ni confederal, ni federal, ni siquiera la de aquel “federalismo bien entendido” que evoca sospechosamente el “regionalismo bien entendido” de otros tiempos.
El mejor resultado posible se obtendrá a partir de un lento y laborioso proceso de deliberación entre quienes quieran entender —desde la política, la academia y la sociedad— que el inmovilismo de las propias posiciones y la descalificación radical de las contrarias —por alejadas que estén— es una receta segura para agravar la situación. Así lo entendieron en 1982 tanto los navarros como sus interlocutores. Ojalá pudiéramos ahora extraer alguna lección de cómo abordaron su problema y dieron con una salida pactada hace más de 40 años.
Octavio GRANADO a El País (20-08-24): Financiación autonómica: el camino hacia un sistema federal Las comunidades autónomas, que gestionan los servicios públicos fundamentales, deberían aprovechar su mayor cercanía para que la política fiscal gane en eficiencia … Una mayor responsabilidad y la puesta en marcha de instituciones que hagan posible la lealtad fiscal podrían basarse en reformas de la financiación como la que se ha propuesto desde Cataluña. Para nuestra desgracia, como ha pasado siempre, estarán vinculadas a pactos de gobierno. Y tienen riesgos: si se rompe la regla común que fija los estándares de gasto en todos los territorios, la operación será desastrosa. Pero si se hace bien puede obtener efectos positivos en toda España, y tal vez la oportunidad merezca la pena.
Andreu MAS-COLELL a Ara (24-08-24): Compte amb la retòrica A parer meu el terme ‘concert’ és un terme pertorbador i poc útil. Insistint-hi devaluem la importància del que realment es pot aconseguir, fem créixer innecesàriament les reticències dels ciutadans espanyols amb qui ens hem d’entendre, compliquem la vida als nostres socis i, sí, a curt termini gratifiquem els nostres, però a mitjà termini generarem, una altra vegada, frustració, desencís i desmobilització. No val la pena … Catalunya ha de participar sense reserves en aquest esforc multilateral. No m’atreveixo
a dir que l’ha de liderar, però sí que n’ha de ser motor. No ens podem abstenir perquè o bé l’exigència de reequilibri compta amb participació, al capdavant o a la rereguarda, de les grans autonomies, o no passarà. I si no passa no ens hem de fer il·lusions sobre la posibilitat d’acords singulars. El dogma que ha condicionat el model de finançament vigent I que, no ho dubteu, condicionarà el futur és el que diu que cap autonomia hi pot perdre en una reforma.
En resum: acords singulars i acords multilaterals no són contradictoris. Són complementaris.
Ramon MARIMON a El País (29-08-24): El ‘procés’ estrena su cuarta temporada El nuevo ciclo abierto con el pacto PSC-ERC y la investidura de Salvador Illa sugiere la pregunta de si se camina hacia una república catalana ‘de facto’ … La tercera temporada cierra con dos vídeos, de los pasados días 8 y 12, que contrastan dos características históricas de los catalanes: la rauxa del paseo por Barcelona, arenga y nueva fuga de Puigdemont, con el seny de la formación del Gobierno de la Generalitat de Illa, que mezcla la competencia y centralidad socialista-nacionalista con el refuerzo del catalán, requerido por ERC, como ya se hace en la Cataluña interior, en la que el Estado español está prácticamente desaparecido. Voz en off: “El problema no es que España se vaya a romper, sino si España (Cataluña incluida) sea lo que puede ser; su solución es federalista porque requiere que Cataluña y el resto de España nos reconozcamos y corresponsabilicemos con los problemas y políticas que nos afectan a todos, y nos dejemos de sartenes, de marcar terreno con la lengua y de asegurar gobiernos con cambios propios del Estado. ¡Fer país no quiere decir hacer lo mejor para los catalanes!”.
*****
2. L’acord d’investidura PSC-Comuns
* Text íntegre: Un acord per fer avançar el país: una Catalunya de progrés i sostenible (…) Aquest acord s’estructura en 5 grans eixos que defineixen la Catalunya del futur i que detallem a continuació:
– La legislatura del dret a l’habitatge
– La transició ecològica, les infraestructures i descarbonització de l’economia
– El reforç dels serveis públics
– Més autogovern i foment del municipalisme. L’impuls de la cultura, l’ús social de la
llengua catalana i de l’aranès a l’Aran i la memòria democràtica. Fiscalitat Justa
– La Catalunya igualitària i feminista (…)
*****
3. La reacció de Carles Puigdemont
* Carta de Carles PUIGDEMONT publicada a la xarxa social X (3-08-24): Set anys a l’exili, l’amnistia, la investidura i la presó (…) Al marge de les estratègies i de les etiquetes polítiques de cadascú, la greu anomalia democràtica que representaria la detenció s’ha d’entendre en clau de confrontació contra un règim demofòbic i no pas de lament o de victimisme. Tenim molta feina pendent, i som molts els qui diem que s’ha de continuar i acabar. Que cap presó ni cap amenaça no ens torni a dividir i paralitzar, ni a esgarrar el sentit de la nostra lluita: no és contra la repressió que treballarem per la independència, sinó que és treballant per la independència que confrontarem i conjurarem la repressió. No hi pot haver estratègia antirepressiva si abans no hi ha una estratègia per la independència, i tampoc no hi pot haver estratègia per la independència si no n’hi ha una de nacional, de país, al servei de la defensa de Catalunya contra els qui la volen liquidar com a nació.
Com em va comentar una assistent a l’acte que vam organitzar als Banys d’Arles, no es tracta de vessar llàgrimes sinó de treure les urpes (…)
Javier PÉREZ ROYO a elDiario.es (4-08-24): La carta de Carles Puigdemont ERC ha pagado un precio altísimo por la decisión, jurídicamente intachable, de Carles Puigdemont de salir libremente de España. Y lo ha pagado sin reproche de ningún tipo respecto a su persona. Un mínimo de dignidad debería conducir a que Puigdemont no dijera lo que, en ningún caso, tiene legitimidad para decir
Guillem MARTÍNEZ a CTXT (6-08-24): El ‘Retonno’, su género Puigdemont, su coreografía, es una región de una patología de la información y de la política. Simplemente, aporta un mejor espectáculo
Junts propone la teatralización dentro de la teatralización, un espectáculo único y total
Gracias a Castelar sabemos que aquí, de tanto rasgo, huele también a muerto
El periodismo de declaraciones, a pesar de lo vivido, está en muy buena forma
Ferran CASAS a Nació Digital (8-08-24): Puigdemont, una jugada mestra a favor d’Illa Les jugades mestres que empetiteixen l’independentisme ja han donat de si el que podien. Ara toca enfortir les institucions, fer possibles els projectes polítics i convertir en norma el compliment dels acords
Pau LUQUE a El País (9-08-24): Carles Puigdemont: Nace un mito popular, muere el ‘procés’ La relevancia política del regreso del ‘expresident’ a Cataluña fue nula. Una vez más, mintió a sus menguantes seguidores cuando juró y perjuró que saldaría su deuda y cumpliría lo anunciado
Ernesto EKAIZER a El Periódico (9-08-24): El talento de Carles Puigdemont para el ilusionismo que enredó a los Mossos y a los jueces del Tribunal Supremo El expresident y diputado del Parlament consiguió hacer creer que su vuelta suponía su resignación a entrar en prisión al tiempo que detrás de un escenario de cartón piedra blanco, sin policías al acecho, tenía preparada su escapada
Jordi AMAT a El País (11-08-24): Regreso al futuro de Carles Puigdemont El camino recorrido por “el prófugo” hasta su momentánea aparición del jueves en el Passeig Lluís Companys de Barcelona ha sido laberíntico … ¿Por qué ha vuelto Carles Puigdemont? No ha querido actuar como el héroe de la retirada. Él no es Josep Tarradellas, estabilizador de un proceso de Transición y, a la vez, conector de la legitimidad del autogobierno con el presente. Tampoco ha querido ser un reconciliador de la sociedad catalana ni reforzar el poder de la Generalitat. Ni un constructor ni un soñador. Un disruptor. Pero, ¿volver solo para escapar? Si un día pensó arriesgarse para recuperar la épica, tampoco. La incursión de 10 minutos, sin mucho sentido, ha acabado siendo un final de temporada picaresco, bufo, caricaturesco, mientras la normalidad institucional seguía su curso.
Jordi IBÁÑEZ FANÉS a El País (11-08-24): De cómo el ‘tifa’ Puigdemont cayó en su propia trampa Si el ‘expresident’ pedía una cuerda para saltar a la comba, se la dieron para que se ahorcara. El video colgado el sábado demuestra hasta qué punto él mismo y su entorno ya deben de ser conscientes de la dimensión del error
Jordi NIEVA-FENOLL a El Periódico (15-08-24): Un espectáculo incomprensible Ahora ya es muy difícil que la justicia española ceje jamás en su empeño de perseguir a Puigdemont … Seguro que saldrán algunas voces que dirán el consabido «tot està pensat» que tanto se oía en 2017. Pero la realidad es que el vodevil escapista que protagonizó el jueves Carles Puigdemont es tan sumamente incomprensible como fue la declaración de independencia de 2017. No se entendió ya entonces cuál fue la importancia política de aquella declaración si ninguno de los políticos que la hicieron estaba dispuesto a defenderla, mucho menos quien ni siquiera permaneció en Catalunya. De hecho, su único efecto fue la desaparición de lo más preciado políticamente: el autogobierno, más allá de los procesos judiciales que nunca debieron iniciarse. Se perjudicó así la imagen y solvencia de la Generalitat. Igual que se dañó muy gravemente exactamente eso, la imagen y solvencia, de otra de las instituciones más importantes de Catalunya: los Mossos d’Esquadra, en cuyas filas trabajan muchísimos agentes y mandos que en absoluto se merecen lo que ha ocurrido.
Manel PÉREZ a La Vanguardia (19-08-24): Foment estava disposat a demanar la llibertat immediata de Puigdemont La fugida del dirigent de Junts va impedir el pronunciament de la patronal
El text qüestionava la interpretació del Suprem sobre l’amnistia i demanava la seva aplicació íntegra
Illa i Puigdemont van rebre el document la vigília del debat per investir al primer i del retorn del segon
Els contactes amb l’expresident mantenen el ritme i la profunditat prèvia a la seva fugaç aparició a Barcelona
Els líders empresarials demanen a Junts que actuï com a oposició de dreta en el Parlament i en el Congrés….
… però buscant alhora acords amb Illa a Barcelona, així com amb Sánchez a Madrid, que recullin les seves aspiracions
Siscu BAIGES a Paios (22-08-24): ‘Antichgate’ al Parlament Al llarg del matí alguns mitjans es van fer ressò de la notícia falsa publicada per El Nacional. Entre ells, Catalunya Ràdio, que va esborrar el seu post en veure que el TSJC i els Mossos confirmaven que es tractava d’una mentida. Aquesta fake encara es pot veure en aquest enllaç. La notícia va ser actualitzada a les 8:53 de l’endemà mantenint el títol i el subtítol.
Una mentida va desestabilitzar la cambra que representa la voluntat dels catalans i catalanes. Només la rapidesa de la reacció del TSJC i els Mossos va impedir que Pepe Antich i Junts se sortissin amb la seva.
Llàstima. Potser a la propera!
4. La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat
* Discurs d’investidura de Salvador Illa i Roca: El Govern de tothom. La tercera gran transformació de Catalunya (8-08-24) (…) I ara la forma, el mètode, el com, l’actitud.
Primer, governar per a tothom. Catalunya som tots i totes. Les institucions són de tots i de totes. El meu govern serà un govern per a tots els catalans i per totes les catalanes.
Segon, no desmuntar res. Es clar que estic en desacord amb moltes de les coses que han fet els governs d’aquests anys. Però jo vinc a construir, no a desmuntar. I aprofitaré tot allò que pugui dels governs precedents.
Tercer, he signat dos acords investidura no de legislatura. Els grups amb els que els he signat, ERC i Comuns, són i seran els meus interlocutors preferents. Vull ser clar amb això.
Quart, però, dialogaré amb tothom. Amb tothom que vulgui, és clar. Amb JxC, amb el PP i amb la CUP. Malgrat les diferències, importants, crec que en algunes coses ens podem entendre. I crec que fora bo pel país. Els estenc la mà. Dialogaré amb tothom excepte amb els que professen discursos d’odi: VOX i AC.
Cinquè. consensuar. Acordar sempre que es pugui. No confrontar per sistema. Ara bé, no es confonguin: seré radical, respectuós i educat, però radical, en la defensa dels interessos de Catalunya.
Sisè, pacte amb ajuntaments i societat civil. Sense ells, no es pot governar el país. Al marge d’ells, és molt més difícil. I les coses ja ho són prou, de difícils.
Setè, actuar, decidir. Assumir responsabilitats. Parlarem. Estudiarem. Avaluarem. Reflexionarem. Però decidirem, assumirem la nostra responsabilitat.
Vuitè, ho farem amb ambició, però des del principi de realitat. Amb pragmatisme.
Novè, el nostre serà un enfoc reformista, per transformar, des del gradualisme, la nostra societat. Mirant d’evitar les batzegades i els cops de volant.
Desè, ho farem amb una visió a llarg termini. Catalunya ha de planificar, ha de projectar, ha de dibuixar un horitzó. Atendrem les urgències, naturalment, però no governarem a cop d’urgències.
Onzè, rendirem comptes, amb transparència, i des de la més exigent exemplaritat.
I, dotzè, practicarem (i també demanarem) el més escrupolós respecte. Contrastar, sí. Insultar, no. Discrepar, sí. Destruir, no. Contundència, sí, fins i tot vehemència. Mala educació, de cap manera. El llenguatge importa i procurarem donar exemple. Especialment en això, els demano, senyores i senyors diputats, ajuda. Ens farem un favor tots plegats i el farem a la societat (…)
* Discurs institucional de presa de possessió del 133è president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa i Roca (10-08-24) (…) Si el meu propòsit és de governar per tothom, els eixos principals de la meva presidència seran els d’unir i servir. Unir respectant la diversitat i la pluralitat del poble de Catalunya. Sobretot en moments on, aquí i arreu, els plantejaments divisius, demagògics i populistes avancen, posant en risc, sovint, no només la unitat civil del nostre poble, sinó la mateixa convivència.
I servir, desplegant polítiques públiques que cohesionen socialment i territorialment la nostra estimada Catalunya i que ajudin a generar prosperitat a una terra de gent treballadora, emprenedora i amb una provada cultura de l’esforç. Ho faig amb la voluntat de portar la màxima llibertat, la màxima prosperitat i la màxima igualtat possibles als catalans i a les catalanes, que és així com Ernest Lluch definia els valors socialdemòcrates que són el fonament de la meva acció política (…)
Entrevista a Salvador ILLA a La Vanguardia (25-08-24): “Catalunya pot ajudar a millorar Espanya, i és un dels meus objectius” Illa defensa el nou model de finançament -que evita qualificar de concert- com a beneficiós per a totes les autonomies
El nou president aposta per tornar a Catalunya el lideratge de l’economia espanyola
Governabilitat: “De moment és un govern en solitari, i el meu horitzó és aquest”
Concert català?: “És un acord per millorar el finançament de Catalunya amb fórmula pròpia”
Pactes d’investidura: “Actuaré amb lleialtat als acords amb ERC i els comuns; complirem”
Solidaritat: “Hi ha gent que vol fer molt de soroll; és un plantejament de Catalunya solidari”
Amistat amb Sánchez: “Tinc una relació política forta amb el president i una altra de personal: van a part”
Fugida de Puigdemont: “Respecto tots els expresidents, però cadascú és responsable dels seus actes”
Quart cinturó: “El completaria si tingués 68 diputats, però el pacte és arribar a Sabadell i parar”
Inversions: “En l’execució pressupostària hi ha un camp per millorar obvi”
Educació: “L’horitzó temporal per revertir els mals resultats de PISA és de quatre a sis anys”
Aeroport: “El meu compromís és resoldre la millora de la capacitat del Prat aquest mandat”
Mobilitat: “Collboni m’ha demanat que cal renovar la inversió en el metro, i és el que faré”
Immigració: “Cal acollir i integrar; això no posa en risc la nostra identitat, sinó que ens enriqueix”
Relació amb Madrid: “Els que es vulguin barallar amb mi ho tindran difícil; vinc a una altra cosa”
“Veig Junts molt perdut, en una oposició radical”
Enric JULIANA a La Vanguardia (4-08-24): Vuelve el club Emprius ‘Tarradellismo’ socialista apoyado por ERC, esta alianza no la vio venir Heribert Barrera
Puigdemont puede acabar siendo el prisionero de la Sala Segunda del Supremo
Editorial de política&prosa (8-08-24): Què li demanem al govern de Catalunya presidit per Salvador Illa? La nova etapa al capdavant de la Generalitat que inaugura el president Salvador Illa ofereix l’oportunitat de girar full si es fonamenta en dos pilars bàsics: exercir la política amb un estil fonamentat en el respecte i apostar per un projecte centrat en el propòsit que Catalunya funcioni.
Mario RÍOS a Agenda Pública (8-08-24): Cohesionar, reactivar y recoser Catalunya. Los tres retos del ‘president’ Illa Un fracaso del ‘Govern’ Illa tendría consecuencias impredecibles: podría provocar un nuevo aumento claro de una insatisfacción política y consolidar un desencanto democrático que no para de crecer con dos resultados posibles: o un retorno a la radicalización y la polarización nacionalista o un refuerzo de aquellas opciones situadas en la extrema derecha que se harían fuertes en un momento de desconcierto, apatía y desinterés.
“Los contrarios a la independencia son cada vez más y cada vez existe más distancia entre los partidarios y estos: el NO supera en 13 puntos al SI (53% vs. 40%). El autonomismo parece haber recuperado el prestigio”
“¿Cuáles son los principales retos que tiene por delante un Govern de la Generalitat liderado por Illa?”
“El funcionamiento de la sanidad y la educación pública catalana en los últimos años ha generado mucho malestar entre usuarios y profesionales de ambos ámbitos”
“Que la situación esté desinflamada y normalizada no implica que la raíz del conflicto se haya solucionado. El final del procés que esta investidura certifica no significa que el conflicto se haya resuelto”
“Salvador Illa plantea una tercera transformación de Catalunya basada en la unión de todos los catalanes y catalanas y en el servicio a estos con una mejora de los servicios públicos”
Neus TOMÀS a elDiario.es (9-08-24): Illa, el Starmer que aspira a serenar la política catalana El nuevo president es un hombre de partido, poco dado a estridencias, ni en el Parlament ni tampoco en las redes, un político que se define de izquierdas pero que es bien visto por los sectores empresariales
Claudi PÉREZ a El País (10-08-24): Cinco derivadas del ‘Illa, president’ Cambian las mayorías en Cataluña, se deshace el mito Puigdemont, se hacen imprescindibles las explicaciones sobre el acuerdo ERC-PSC, habrá que ver las consecuencias sobre el modelo territorial y queda por ver qué Illa veremos en el Palau de la Generalitat
Andreu MAS-COLELL a Ara (10-08-24): El nou govern de Catalunya L’estabilitat política a Catalunya depèn d’avançar seriosament cap a una federalització d’una Espanya reconegudament plurinacional
Carlos SÁNCHEZ a El Confidencial (11-08-24): La ‘operación Illa’ ha triunfado: ¿y ahora qué? Sin instituciones federalizantes, en particular el Senado y el propio Consejo de Política Fiscal y Financiera, personajes como Puigdemont marcan la agenda pública, lo que dice muy poco en favor de la democracia española
Rubio Llorente: “La reforma constitucional no es respuesta a una situación patológica, sino a un hecho fisiológico”
Ernest Lluch, 1980: “lo que distingue si hay o no autonomía es que se pueda gestionar, recaudar, liquidar e inspeccionar impuestos
Antoni PUIGVERD a La Vanguardia (12-08-24): L’esperança No és el mateix que l’optimisme: és la certesa que algunes coses tenen sentit … El president Illa no és grandiloqüent. Aquesta sobrietat, després d’anys de barroquisme, s’agraeix. Esperem que sàpiga proposar al país un horitzó basat en un mínim comú denominador que la gran majoria del país pugui compartir sense haver de renunciar als seus objectius particulars. Ha arribat el moment de tornar a aquella petició de ¬Kennedy: “No preguntis què pot fer el país per tu. Pregunta què pots fer tu pel país”. Tots els que lamentàvem els trens que el país perdia, ara tenim l’obligació de posar-hi el coll.
Objectivament, els catalans no tenim cap motiu per a l’optimisme i no cal fabricar-ne impostant alegries que de seguida s’esbravarien. El que necessitem és esperança. En el sentit laic que hi donava Ernst Bloch, citat per Raimon Obiols en un dels seus articles magistrals. “Definitivament, l’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que les coses aniran bé, sinó la certesa que algunes coses tenen sentit, independentment de com surtin”.
Joaquim COLL a El Mundo (13-08-24): La Cataluña híbrida de Salvador Illa El empate de impotencias entre el bloque separatista/soberanista y el constitucionalista/federalista -que se ha extendido a lo largo de una década, durante la cual el primero no logró la mayoría social a la que aspiraba para la secesión unilateral que prometía a los suyos, ni el segundo ha conseguido a partir de 2017 una mayoría parlamentaria articulable para desalojar al independentismo de la Generalitat- se ha resuelto ahora con un pacto, una hibridación, al que se ha llegado no tanto por gusto, como por necesidad partidista. ERC no quería ir a nuevas elecciones y el PSC tampoco quería correr el riesgo de repetirlas, ya que con los republicanos y los comunes suma exactamente 68 diputados, la mayoría absoluta. El cansancio electoral genera abstención, y beneficia a los extremos. En La Moncloa tampoco querían dejar escapar el triunfo de que Illa presidiera la Generalitat, al precio que fuese.
Valentí PUIG a El Periódico (17-08-24): La sombra de Tarradellas No sabemos qué resultados dará pero si la actitud de Illa tiene un rasgo especial es el sentido institucional. Eso es la sombra de Tarradellas. Los políticos pasan y las instituciones permanecen. A eso se le llamaba continuidad y, desde luego, no está de moda, aunque se pueda suponer que, después tanta deriva institucional procesista, parte de la ciudadanía lo agradecerá.
Entrevista a Raimon OBIOLS a Catalunya Plural (20-08-24): “El salt al buit del Procés és un llegat que pesa” “Hem de fer caure barreres que a Catalunya han tancat molts camins i han desaprofitat molts recursos”
“Illa sembla un president fet a mida”
“Crec que la Llei de l’Amnistia s’acabarà aplicant a Puigdemont a no ser que des de Junts es faci caure el govern de Pedro Sánchez”
“El President i el seu equip de govern necessitaran el suport de tots els qui creuen que és possible obrir una nova realitat de bona política i d’esperança ”
“Es tracta, a TV3 i als altres mitjans públics, d’establir simplement una situació de normalitat, de pluralisme democràtic, respecte i transparència”
Iván REDONDO a La Vanguardia (26-08-24): ‘El padre Illa’ El nuevo president defiende una Catalunya implicada en ayudar a mejorar una España plural … España es un Estado plurinacional del sur de una UE en la que los procesos de independencia no tienen lugar. Esa visión integradora necesita avances institucionales, políticos, económicos y sociales para que en esta etapa del postprocés haya un acuerdo para la convivencia democrática que resuelva la España que muchos queremos. Y ese es precisamente el marco lógico que viene de la censura y que el presidente afrontará en los próximos meses, porque lo importante ahora, insistimos, no son los presupuestos –Rajoy perdió una moción de censura tras aprobarlos– sino que la mayoría de la legislatura pueda consolidar estos avances, a pesar del desgaste al que Junts le someterá. El padre Illa está en el momento justo y en el lugar adecuado para que Catalunya ayude a mejorar al conjunto. Y así ha sido precisamente como ha avanzado siempre la concordia en España. A través de dos verbos: unir y servir.
5. El nou Govern de Catalunya
* Comunicació del Govern de Catalunya (27-08-24): El Govern aprova iniciar l’elaboració del Pla de Govern (…) El Pla establirà tres eixos d’actuació:
1.- Institucional, amb un autogovern efectiu. Un govern que disposi d’unes institucions al servei de tothom amb la màxima exigència i cooperació lleial amb la resta d’administracions públiques.
2.-. Serveis públics de qualitat. Posar Catalunya a l’avantguarda europea en la prestació de serveis públics, amb un impuls transformador de la sanitat, l’educació, l’habitatge i la seguretat amb l’establiment de nous serveis socials.
3.-. Nova industrialització verda. Fomentar la transició digital i la transició ecològica per continuar generant prosperitat i llocs de treball de qualitat amb una clara aposta pel coneixement, la innovació i la tecnologia (…)
Bernat SURROCA a Nació Digital (28-08-24): Qui són els càrrecs de confiança del Govern de Salvador Illa? (actualitzat a 29-08-24)
Juan RODRÍGUEZ TERUEL a Agenda Pública (12-08-24): Un Govern con experiencia que podría cambiar la política española El resultante del nuevo gobierno catalán y de la situación política podría ser la desactivación de Catalunya como motor de polarización, algo a lo que el nuevo presidente y el nuevo equipo de gobierno parecen más que inclinados y preparados. De hecho, muchos analistas y políticos actuales probablemente no recordarán en qué momento Catalunya pudo significar otra cosa en la política española (lo que limita la falta de imaginación para prever las consecuencias que se pueden derivar de ello).
“El nivel de ‘expertise’ es relativamente moderado (pudiéndose considerarse como tales apenas a la mitad de consejeros)”
“Resulta mucho más relevante su intenso capital político: solamente dos consejeros carecen de alguna experiencia política en el ámbito ejecutivo o parlamentario (el 12,5%, uno de los más bajos en la serie de gobiernos autonómicos de toda España)”
“Esta podría ser la etapa política en Catalunya con mayor alineamiento entre las dos administraciones de gobierno que habremos conocido en democracia”
David MIRÓ a Ara (12-08-24): Govern d’ampli espectre i ADN PSC Què ens vol dir Salvador Illa amb l’extens executiu que ha configurat? Doncs que el seu és un govern d’ampli espectre, que abraça des de noms de l’antiga CiU com Miquel Sàmper a Empresa (ala liberal) o Ramon Espadaler per a Justícia (ala democristiana), fins a ERC, amb càrrecs de l’administració Aragonès elevats al rang de consellers (Francesc Xavier Vila, secretari general de Política Lingüística, passarà a dirigir el departament de llengua, i Sònia Hernández passa de Patrimoni a consellera de Cultura). Però no ens enganyem: l’ADN d’aquest govern és pur PSC, una formació que avui se situa al centre del tauler i que aspira a convertir-se en un catch all party. Illa renuncia a fer picades d’ullet als comuns perquè tampoc no li interessa afeblir el seu espai i perquè hi té poca sintonia.
Pedro RUIZ a La Vanguardia (25-08-24): Una Generalitat de perfil gestor L’esquelet del Govern posa el focus en la reforma de l’Administració i converteix Territori en una macroàrea
Paneque concentra una àmplia agenda amb infraestructures, habitatge, cicle de l’aigua i renovables
El repte d’una llei electoral dependrà de Justícia, i la política migratòria passa a Drets Socials
Lola GARCÍA a La Vanguardia (12-08-24): El poder del PSC Els artífexs del rescat han estat Miquel Iceta i Salvador Illa. El primer va portar les regnes en el moment crític de la intervenció de la Generalitat amb el 155, i el segon ha culminat la redempció amb un estil auster que els catalans han triat per tancar més d’una dècada d’inestabilitat. El PSC governa la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, és als executius de tres diputacions i és el partit amb més alcaldies. Però el seu poder va més enllà de Catalunya.
Gràcies a la seva relació amb Sánchez, Iceta va col·locar el PSC en llocs de l’Administració central i en empreses estatals. Illa ha mantingut aquesta influència, en especial en l’àmbit econòmic, i compta amb persones de la seva confiança al capdavant del Ministeri d’Indústria, el gestor aeroportuari Aena, Renfe, Indra o Enagás. El PSOE tendeix a veure el PSC com una federació díscola. Josep Borrell o Carme Chacón en van viure els recels en primera persona. Sense que la desconfiança s’hagi esborrat en absolut, la vinculació actual entre els líders del PSOE i el PSC és més estreta que mai.
Xavier VIDAL-FOLCH a El País (12-08-24): Jaume Duch, el hombre de Europa El nombramiento del nuevo consejero de Acción Exterior es una gran oportunidad para intensificar la conexión directa y cómplice de Cataluña con Europa, y en sintonía con el servicio exterior de España
Guillem MARTÍNEZ a CTXT (16-08-24): La descripción El Govern Illa es el max-mix de un gobierno europeo, de lo que queda de la socialdemocracia, diferenciado, así, de la derecha y la extrema derecha, otra lectura más intensa del neoliberalismo y de la ruptura social
El PSC hoy es un partido más conservador, menos vital, más unido, más pendiente de sus cuadros, de su deber hacia ellos, que no quiere inestabilidad
Illa, además de con sus palabras, se comunica con el mundo a través de la elección de su Govern, el momento más comunicativo de un presi de gobierno
Con sus pegas, es un paso adelante frente a más de 10 años de gestión de los governs anteriores, que plantearon la austeridad y gestionaron propaganda de mitos
Oriol NEL·LO a Ara (19-08-24): De dels barris, contra la desigualtat En les darreres dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya
La Llei de Barris fou la primera llei substantiva impulsada pel govern de Pasqual Maragall i és significatiu que el nou govern hagi volgut incloure entre les seves primeres mesures una iniciativa en aquest mateix camp
Oriol NEL·LO a política&prosa (29-08-24): El territori de Catalunya: cinc reptes Per a afrontar els problemes i aprofitar les potencialitats, cal un disseny i un designi, ordre i govern
Les dinàmiques de declivi que s’han atribuït a les denominades «España vacía» o «France périphérique» no són aplicables a Catalunya.
L’increment de la mobilitat planteja dilemes de gran entitat pel que fa a la utilització dels recursos energètics i la dotació d’infraestructures.
La segregació residencial no només reflecteix la desigualtat social, sinó que contribueix poderosament a mantenir-la i reproduir-la.
Sergio VILA-SANJUÁN a “Cultura/s” #1153 de La Vanguardia (24-08-24): Cultura y política en la era Illa La cesión de las consellerias culturales a ERC repite un movimiento del Segundo Tripartito que los socialistas reconocieron como un error. ¿Cuáles son sus connotaciones actuales?
La decisión de Montilla de nombrar al independentista Tresserras fue el inicio de un deslizamiento que tuvo consecuencias
Los independentistas ampliaron notablemente su peso e incidencia, dando alas al futuro procés
La materia cultural, en política, sirve a menudo como moneda de cambio. Parece un precio barato, pero puede salir caro
Hay una clara discrepancia entre quienes creen que Catalunya cuenta con una o con dos “lenguas propias”
Sería conveniente un mínimo acuerdo entre nacionalistas y no nacionalistas en materia de lengua y lectura de la propia historia
Pueden decepcionarse ahora quienes pensaban en una reedición actualizada del maragallismo cultural
6. Més enllà de les formes i la gestió: pensar un projecte de futur
Jordi AMAT a El País (4-08-24): La tercera vía llega a Cataluña En una fase avanzada del desmontaje de la respuesta penal del ‘procés’ es posible el inicio de una nueva etapa … La despolarización catalana se ha producido. La Generalitat presidida por Pere Aragonès intentó interpelar al conjunto de la sociedad y, a diferencia de Junts, no solo a una mitad cómplice porque hizo una lectura más compleja de la realidad de Cataluña. La voluntad de Salvador Illa de ser presidente negociando el sí de Esquerra implicaba la predisposición a transaccionar para explorar un nuevo espacio entre el statu quo y la secesión. Después de tanto tiempo perdido, sería una lástima malbaratar esta oportunidad.
Josep Maria FRADERA a El País (15-08-24): En medio de la incertidumbre, Barcelona vuelve Los acuerdos que han permitido la investidura de Salvador Illa abren un camino de futuro cuyos efectos no puede prever nadie, ni siquiera los que los han firmado … Si uno levanta la vista, aprecia que los acuerdos suscritos no remiten solo a las intenciones de tres partidos de centroizquierda. Se aprecian atisbos de mayor trascendencia, algo cuyo alcance de futuro hoy no conocemos, como sucedió en 1978. En este cuadro de incertidumbre, Barcelona vuelve, Cataluña vuelve. Esta última ya no es aquella sociedad de seis millones que emergió del tardofranquismo. Los ocho millones actuales resumen todas las tendencias que otorgan conflictividad y tensión a las sociedades actuales. El deseo de ampliación de los mecanismos del autogobierno y mejor financiación lo refleja de nuevo. Entre el año 1978 y el presente nada es lo que parece. Permanece un fuerte sentido de diferencia, de voluntad de autogobierno, de puente con Europa, de cultura en dos lenguas mayoritarias, una de las cuales es, por razones históricas y de persecución durante el franquismo, la lengua nacional, con vínculos de familia en Valencia y Baleares.
Si en el pasado reciente el eje Madrid-Barcelona fue clave para la definición de la dirección que tomaría el conjunto del país, lo sucedido en estos días señala que este tipo de sinergias regresa para empujar y equilibrar con suerte los designios peninsulares a los que tantos contribuyeron en el pasado con su inteligencia y esfuerzo. Cataluña y Barcelona vuelven. Barcelona no se va.
Àlex MASLLORENS a La Vanguardia (24-08-24): Per un nou catalanisme transversal El resultat en el moment actual és, en definitiva, que la desfeta en els àmbits polític, econòmic i cultural és de tal magnitud que, en el millor dels casos, hauran de passar una o dues generacions perquè Catalunya recuperi la seva millor fesomia. I pot ser que, si de debò es volia prioritzar la regeneració per sobre dels interessos partidistes, la via més factible per aconseguir-ho fos una similar (actualitzada, clar!) a la que es va emprar durant els darrers anys del franquisme. Això vol dir aliança entre els diversos actors econòmics, socials i laborals, per un nou activisme cultural i lingüístic, per nous projectes originals per fer pedagogia, per aïllar les posicions xenòfobes i “supremacistes” i per tornar a teixir complicitats amb sectors avui reticents i poc proclius a considerar-se catalanistes. Paradoxalment, sembla que només des de la moderació i els objectius aparentment modestos (diguem-ne possibilisme estratègic) seria possible fer créixer i consolidar la consciència nacional entre una població cada cop més diversa i cosmopolita. Els temps i les circumstàncies hi juguen en contra, de manera que les decisions valentes no haurien de fer-se esperar gaire.
Jordi IBÁÑEZ FANÉS a política&prosa (9-08-24): El final del catalanisme? La qüestió que queda sense resoldre és, doncs, aquesta: si el nacionalisme pot haver acabat entaforat al fons de la caverna xenòfoba, i si l’independentisme pot acabar sent, fins i tot en la seva reculada, l’única forma clara i amb sentit històric de defensa d’una identitat catalana assetjada per la globalització, què en fem, si és que n’hem de fer res, del vell catalanisme?
El PSC ha estat un partit sacsejat per les contradiccions al voltant, justament, del catalanisme i la seva oposició al nacionalisme pujolista. No cal aquí recordar les crisis, esquinçaments i retrets que això li ha comportat: no fiable constitucionalment per a uns, venut al PSOE per a uns altres, ara favorable a l’autodeterminació dels pobles, ara rigorosament antiindependentista. La meva pregunta no és què faran Illa i el PSC actual amb aquesta vella història. És una cosa que em desperta curiositat, però sobre la qual, òbviament, només puc estar expectant. I no vull pensar que el lema «gestió, gestió, gestió» aspiri a resoldre aquest embolic consubstancial a la cosa catalana.