FOCUS PRESS SETMANAL 118

La reunió del G-20 a Buenos Aires ha confirmat “tot el desgovern del món” , com afirma Lluís Bassets,  i que l’entorn internacional esdevé cada cop més hostil (Oriol Costa). N’és un exemple concret, la dificultat per avançar efectivament en l’aplicació de l’agenda sobre el canvi climàtic, com es pot comprovar aquests dies en la conferència de la Nacions Unides que s’està celebrant a Katowice (Antonio Cerrillo).

En certa manera, la mort de George H.W. Bush (editorial de The New York Times) simbolitza el final d’aquell internacionalisme liberal,  que va interpretar l’ensorrament del bloc comunista i el final de la Guerra Freda com una oportunitat per expandir la democràcia liberal arreu del món i per articular un sistema de governança global (Richard N.Haass , [1]). Avui, amb Trump, és fa del tot patent la dimissió progressiva dels compromisos internacionals dels Estats Units (Simon Johnson [2], mentre proliferen nous dirigents populistes com Bolsonaro (Anuschka Álvarez von Gustedt/Susanne Gratius), s’exhibeix impunement Mohamed bin Salman (Jorge Dezcallar) o Rússia s’aprofita del desgavell (Mira Milosevich, Lluís Bassets) per proseguir amb la seva “lenta destrucció d’Ucraïna” (Nicolás de Pedro).

La tendència aillacionista nordamericana contrasta vivament amb la vocació global que exhibeix la Xina (Macarena Vidal Ly), però que per ara  troba els seus límits en la incompatibilitat dels seus valors amb el “way of life” occidental (Javier Borrás).

Això vol dir que es pot per donar per finiquitat el vincle transatlàntic entre Europa i els Estats Units? Juan Tovar opina que, malgrat les profundes divergències que afloren en matèria de defensa i de política comercial, prevaldrà l’interès comú per preservar la seguretat i estabilitat de les democràcies occidentals davant les potències autocràtiques.

En tot cas, la consumació del Brexit britànic no serà un factor que ajudi a revitalitzar la relació transatlàntica. Però encara no està tot dit sobre el Brexit, amb una incertesa creixent sobre quina serà la decisió del Parlament britànic (editorial de The Economist), presoner de la contradicció provocada pel referèndum en “haver votat un desig, però obviant l’eina per assolir-lo”. Com diu Elena Alfaro [3]: “Si el acuerdo es finalmente rechazado por el Parlamento británico, los ciudadanos deben volver a hablar. Sin eufemismos, ni “errores”, deberán elegir entre deshacer el camino andado o lanzarse al abismo de una salida sin acuerdo que, ahora saben, les dañaría profundamente durante décadas. El contrato inicial, que quizás pudo ser declarado nulo, no ha podido perfeccionarse al no haber sido validada la herramienta. Por eso, si se volviera a votar, no sería nunca una repetición del referéndum de 2016, sino otro distinto, donde las opciones estarán determinadas y la herramienta que lo llevará a efecto detallada”.

La revolta francesa de les “armilles grogues”, definida com una jacquerie digital (Mathilde Larrère), tot i la primarietat de la seva expressió, presenta una complexitat notable en concentrar conflictes de diversa índole. Així, Andrés Ortega en ressalta el seu caràcter de primera revolta contra la transició ecològica; Philippe Genestier [4] posa el focus més en la ruptura cultural que representa que en la ruptura territorial; i Serge Raffy i Marc Bassets apunten als límits del macronisme per integrar les dinàmiques i els ritmes  de la globalització i les resistències que generen. Veure també les opinions dels “patriarques” del periodisme progressista francés: Jean Daniel i Jacques Julliard.

Aquest és el teló de fons del terratrèmol polític que provoca el resultat de les eleccions al Parlament d’Andalusia. Un resultat que posa de manifest:  la confirmació de la tendència a la baixa tant del PSOE com del PP; la victòria pírrica del PSOE, malgrat tot; la punxada de la coalició Adelante Andalucía que no absorbeix la caiguda socialista; l’avenç del conjunt de les dretes, gràcies a Ciudadanos i a la irrupció de Vox; la repetició a escala andalusa d’un escenari polític que possibilita una “coalició de perdedors”; i, last but not least, l’accés per primer cop de la nova extrema dreta a les institucions, amb la bandera del nacionalisme espanyol desacomplexat i canalitzant un malestar polític cronificat (anàlisis de Piedras de Papeli de Benoît Pellistrande).

Diverses aportacions interessants apunten pistes sobre el  significat d’aquestes eleccions i les seves implicacions futures. Així,  Juan Rodríguez Teruel interpreta el resultat com una revolta de l’electorat  i Alberto Fernández Gibaja [5] pronostica una “nova normalitat” política amb una major fragmentació i l’aparició sobtada de nous partits “temàtics”.  I Martín Ortega emmarca el veredicte de l’electorat andalús dins d’una tendència general que buida el centre polític a favor dels extrems.

Sobre les causes i les responsabilitats del fracàs del PSOE i de les esquerres en conjunt (Enric Juliana)  tot just s’obre un debat que no serà gens plàcid. Javier Aristu [6] assenyala que tant el PSOE com Adelante Andalucía van fracassar en plantejar l’elecció en clau andalusa i no adonar-se que s’estava jugant en clau espanyola i, més específicament,  en clau nacionalista espanyola (Carles Castro). Insistint en aquesta línia, Ignacio Varela considera que la reacció contra l’independentisme català ha estat clau en el capgirament electoral (també Enric Company) i Antoni Puigverd rebla el clau en afirmar que “el factor català és un dels grans aglutinants de Vox. Ja des de l’aventura de l’Estatut, el catalanisme no solament ha defensat les seves raons, sinó que ha posat en qüestió la nació espanyola. L’ha desafiat. Quan això es fa, inevitablement, hi ha qui recull el guant i s’arma per a la batalla“.

Les possibilitats d’acord del “consorci de les dretes” són analitzades per Enric Juliana i José Antonio Zarzalejos, mentre que Joan Rodríguez Teruel [7]examina el dilema en què es troba Ciudadanos i les implicacions d’un possible acord amb Vox per a les seves aspiracions generals.

Però és sobre Vox on es concentra l’atenció mediàtica, amb el lògic interès per la novetat que representa (Lucía Méndez) i la necessitat d’entendre les claus d’aquest nou actor polític (Ignacio Jurado, Iñaki Ellakuría). Sobre la seva gènesi vinculada al Partit Popular és molt recomanable el quadre interactiu que publica Sergio Sangiao a CTXT.  Per la seva banda, Joan Navarro considera contraproduent  una sobrerreacció contra Vox i  l’error de menysprear el seus electors, en lloc de combatre les seves idees, representatives de la nova dreta il·liberal (Rubén Amón, Pablo José Castillo). Steven Forti [8] situa el fenomen Vox en el context europeu i Miguel Pasquau es mostra partidari de normalitzar la seva presència política per dimensionar adequadament la seva relativa importància.

Al mateix temps s’han obert les especulacions sobre com afecta aquest resultat electoral a l’agenda política del president Pedro Sánchez (entrevista a Sánchez a El País)  i al moment de convocatòria de les eleccions generals (baròmetre de novembre del CIS), amb una forta divisió de les opinions dels analistes que oscil·la entre els que pensen que s’ha acabat el crèdit del president (José Antonio Zarzalejos, Carlos Elordi)  i els que creuen que té una oportunitat per ocupar l’espai central de l’escena política (Joan Tapia, Xavier Bru de Sala).

Més enllà de la conjuntura, Javier Pérez Royo interpreta el resultat andalús com una possible premonició d’una involució autonòmica general.

En aquest ambient polític incert i enrarit es commemora el 40è aniversari de la Constitució, al que els mitjans de comunicació han dedicat extensos monográfics (per exemple: El País, La Vanguardia, El Mundo). Resulta especialment útil el dossier d’Agenda Pública sobre la reforma constitucional, amb 18 articles que analitzen amb detall modificacions concretes de la Constitució en els seus principals apartats. A més, són interessants els articles de Javier Pérez Royo sobre la crisi constitucional, de Santiago Muñoz Machado sobre les reformes imprescindibles, de Marta Romero sobre l’evolució de l’opinió pública sobre la Constitució, de Juan Francisco Fuentes sobre la noció de pacte consitucional i, finalment el diàleg entre José Maria Lassalle i Íñigo Errejón [9] que publica La Vanguardia.

Tanmateix la reforma constitucional no és la única reforma que precisa el sistema Espanya. Roger Senserrich n’identifica cinc: mercat laboral, transició energètica, Estat de benestar, educació infantil i desconcentració dels sectors oligopòlics. A les que Andreu Mas-Colell hi afegeix la reforma de la Universitat.  Un bon estat de la qüestió dels problemes econòmics, polítics  i socials espanyols es troba al Informe España 2018 que edita la Cátedra José María Martín Patino de la Cultura del Encuentro.

La Catalunya del “mentrestant” segueix instal·lada en el desconcert polític (Josep Ramoneda), amb la novetat de la vaga de fam d’alguns dels polítics en presó provisional (Francesc-Marc Álvaro, Joan Esculies). Es tracta d’una decisió greu que mereix un profund respecte (Miguel Ángel Presno Linera), però que no s’escapa d’interpretacions sobre el seu significat polític en el marc de la disputa per la direcció del moviment independentista (Lola García, Manuel Manchón).  Lluny de la conjuntura, Enric Ucelay-Da Cal [10], en una entrevista a Crític, proporciona algunes claus molt suggerents sobre les arrels històriques de l’actual convulsió catalana.

ARTICLES RECOMANATS

(1) Richard N.HAASS, “The World George H.W. Bush Made” a Project Syndicate (2-12-18)

(2) Simon JOHNSON, “Trump’s War Against the WTO” a Project Syndicate (30-11-18)

(3) Elena ALFARO, “La parábola del hijo pródigo: un final para el Brexit” a Letras Libres (4-12-18)

(4) Philippe GENESTIER, “Gilets jaunes: une rupture culturelle autant que territoriale” a Telos (5-12-18)

(5) Alberto FERNÁNDEZ GIBAJA, “¿Y si esto es el new normal? Vox y los partidos que vienen” a Agenda Pública (3-12-18)

(6) Javier ARISTU, “Al final de la escapada …” al blog “En campo abierto” (3-12-18)

(7) Joan RODRÍGUEZ TERUEL, “El dilema de Ciudadanos” a El País (5-12-18)

(8) Steven FORTI, “Spain is not different” a CTXT (5-12-18)

(9) Diálogo entre José María LASSALLE i Íñigo ERREJÓN a La Vanguardia (6-12-18)

(10) Entrevista a Enric UCELAY-DA CAL a Crític (27-11-18): “L’element llibertari no és un verí que porten els murcians: forma part de la tradició catalana”

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada