És indubtable que en aquest temps estrany que ens ha tocat viure s’està produïnt una regressió democràtica que afecta de formes i intensitats diferents tant a països de llarga tradició democràtica com a d’altres sense una cultura política democràtica consolidada. Martin Wolf (1) opina que cal salvar la democràcia de dos extrems: del liberalisme antidemocràtic que condueix a un govern de les elits i de la democràcia il·liberal que deriva cap a un govern autocràtic.
És pertinent, doncs, el dilema que plantegen Alberto Fernández Gibaja i Fernando Casal (2): defensar la democràcia o deixar-la defallir. Un dilema que interpel·la especialment la nostra Europa, on la confrontació polaritzada està escombrant el consens (Andy Beckett), amb exemples majors com el Brexit (Philip Allot) o l’operació de demolició de la divisió de poders a Polònia (Anne Applebaum); on sovintegen les ingerències en els procesos electorals d’una Rússia interessada en afeblir la Unió Europea (Pedro Rodríguez); on s’estén la normalització de l’odi als diferents (Carolin Emcke); on estem assistint al final de la solidaritat (Robert Pfaller), substituïda pel xovinisme del benestar (Ricardo Dudda), com el que estaria proposant una “quarta via” d’esquerres com el moviment alemany Aufstehen (Manuel Arias Maldonado [3]) o sectors seduïts per l’experiència populista italiana (Íñigo Sáenz de Ugarte, Enric Juliana [4]).
En relació al debat sobre la recomposició de l’esquerra europea també són interessants l’article de Christian Krell i Sönke Hollenberg sobre la necessitat d’aixecar ponts entre la tradició socialdemòcrata i els nous populismes d’esquerres, i la nota d’Antonio García Maldonado sobre la configuració d’una nova centralitat més a l’esquerra, a la vista dels posicionaments de The Economist amb el seu manifest per la renovació del liberalisme (Ramón González Férriz) o de Martin Wolf al Financial Times.
Mentre, la política espanyola segueix abstreta en les seves coses, amb una envestida brutal de l’oposició política i mediàtica contra el govern Sánchez (Jordi Juan) , facilitada tanmateix pels errors propis, generant-se un clima que comença a recordar el dels últims temps del govern de Felipe González (Enric Juliana, Víctor Lapuente, Esteban Hernández, Josep Ramoneda). Segueix en peu, per tant, la incògnita sobre un possible avançament electoral (Teodoro León Gross), negat reiteradament des del govern, amb tots els partits escrutant els auguris demoscòpics (enquestes del CIS, Metroscopia y DYM; comentaris de Kiko Llaneras [5], Mario Ríos , José Fernández Albertos i José Juan Toharia).
Arran de la confrontació política del moment, és interessant la reflexió de Borja Barragué (6) que considera un clixé l’atribució a la dreta del monopoli de l‘ètica de la responsabilitat i a l’esquerra el de l’ètica de la convicció.
En el cas que el govern Sánchez aconsegueixi resistir, la seva viabilitat passa en gran mesura per la seva política fiscal i pressupostària, que, si més no, prefigurarà la futura oferta electoral. D’aquí la importància que el govern i la majoria parlamentària siguin capaços d’acords coherents en política fiscal (Carlos Sánchez, Luis Ayala), que possibilitin un increment dels ingressos tributaris (Miguel Ángel García Díaz) (7) i que promoguin una nova cultura fiscal (María Goenaga).
A Catalunya, el focus de l’atenció política es projecta sobre Barcelona, on les eleccions municipals del 26 de maig de 2019 es presenten com la “mare de totes les batalles”. La decisió de Manuel Valls de concòrrer a les eleccions (Jordi Mercader, Sergi Picazo, Iñaki Ellakuría [8]) i el canvi d’Alfred Bosch per Ernest Maragall a ERC (Francesc-Marc Álvaro) pot alterar significativament l’escenari electoral i obre les expectatives sobre la reacció de la resta de forces en presència (Lluís Mauri). I no deixa de sorprendre la gairebé unanimitat que suscita ara la figura i l’obra d el’alcalde Pasqual Maragall, però com adverteix Antoni Puigverd, “el retorn unànime de Pasqual Maragall només demostra l’agonia del model Barcelona. La nostàlgia només apareix quan l’esgotament és irreparable”.
Per això, el que caldria esperar de les propostes i del debat entre les diferents opcions és una visió clara sobre la Barcelona futura i un projecte ben vertebrat per realitzar-lo. En aquesta línia són oportunes les aportacions de Jordi Amat (9) i Marc Murtra , i també el monogràfic de “El món de demà” dedicat a la Barcelona metropolitana.
Són reflexions que remeten al bon funcionament de les institucions en una societat democràtica, del que estem tan necessitats després de la tempesta que ha desgavellat les nostres institucions d’autogovern. Pablo Salvador Coderch (10), a política&prosa, ens recorda el vincle indissoluble entre democràcia i institucions i la necessitat de recuperar quan abans millor una institucionalitat compartida per tota la societat.
ARTICLES RECOMANATS
(1) Martin WOLF, “Saving liberal democracy from the extremes” a Financial Times (25-09-18)
(2) Alberto FERNÁNDEZ GIBAJA y Fernando CASAL, “Defender la democracia o dejarla languidecer” a Agenda Pública (22-09-18)
(3) Manuel ARIAS MALDONADO, “La cuarta vía” a Revista de Libros (26-09-18)
(4) Entrevista a Enric JULIANA a Cuarto Poder (22-09-18): “‘¿Libertad para qué?’ Esto de Lenin no les vale a los jóvenes españoles”
(5) Kiko LLANERAS, “Un CIS ambivalente” a El País (26-09-18)
(6) Borja BARRAGUÉ, “Atajos legales y superioridad moral de la izquierda: una hipótesis” a Agenda Pública (20-09-18)
(7) Miguel Ángel GARCÍA DÍEZ, “Los ingresos en el saneamiento de las cuentas públicas” a Agenda Pública (23-09-18)
(8) Iñaki ELLAKURÍA, “¿Puede ganar Manuel Valls?” a Letras Libres (27-09-18)
(9) Jordi AMAT, “Barcelona no tiene Estado” a La Vanguardia (23-09-18)
(10) Pablo SALVADOR CODERCH, “Democràcia i recuperació de les institucions” a política&prosa nº 0 (26-09-18)