FOCUS PRESS SETMANAL 109

La reunió de l’Assemblea General de  Nacions Unides ha servit per constatar de manera solemne la demolició de l’ordre internacional edificat després de la Segona Guerra Mundial (Francisco G.Basterra). Donald Trump, més enllà del caràcter electoralista del seu discurs (Carlota García Encina), va expressar amb total claredat el seu posicionament “jacksonià”, unilateralista, sobiranista, desconfiat amb les organitzacions internacionals i agressiu amb els seus adversaris (Juan Tovar, Pascal Boniface, Mariano Aguirre).  Segons Mark Leonard [1],  el resultat del nou desordre mundial es caracteritzarà per un increment de les “guerres de connectivitat” (guerres comercials, atacs cibernètics, interferències electorals, règims de sancions), el no alineament esdevindrà la política exterior predominant i es regirà sobretot per criteris domèstics, reforçant per tant lideratges de perfil fort.

Òbviament, en la visió del món esbossada per Trump la Unió Europea és inexistent, però, en canvi, no va deixar de mostrar les seves simpaties per països com Polònia. Davant d’aquesta indiferència, Jean Pisani-Ferry [2] pensa que és imprescindible canviar les prioritats d’una Unió Europea més preparada per abordar la integració interna que per enfrontar-se a amenaces externes, i remet a un document del think tank Bruegel (One size does not fit all: European integration by differentiation) que proposa una nova arquitectura europea composada per una base comuna i una sèrie de clubs opcionals centrats en grans àrees de formulació de polítiques. Tanmateix, les propostes de reformes institucionals no són suficients per afrontar la deriva autoritària que està infectant Europa (Carles Casajuana), davant d’una certa inconsciència de les elits liberals,  tal com denuncien alarmats Simon Kuper o Ramon González Férriz. És necessària una estratègia de resposta liberal al nacionalpopulisme, que Dominique Moisi [3] sintetitza en cinc temes: la responsabilitat de les elits polítiques i econòmiques, la justícia econòmica per fer front a la desigualtat, la unitat de les democràcies, la claredat del relat i el coratge imprescindible per donar la batalla. La proposta de Moisi coincideix  en línies generals amb el manifest de The Economist (veure el Focus Press 107) i amb les reflexions de José María Lassalle sobre un liberalisme crític.

La diversitat de problemes que assetgen el govern espanyol mantenen oberta la incògnita sobre un possible avançament electoral (Joan Tapia). Són problemes de naturalesa i gravetat diverses, d’entre els que el xantatge a les institucions atribuït a l’ex-comissari Villarejo adquireix un caire força inquietant (Enric Juliana, Carlota Guindal, Carlos Sánchez), incidint negativament en un àmbit especialment qüestionat com és la justícia (Juan Luis Cebrián). Tampoc són menors les preocupacions sobre l’evolució econòmica (Raymond Torres, Manuel A.Hidalgo) o sobre temes estratègics com la reforma de les pensions (José Ignacio Conde Ruiz).  Però, sens dubte, la qüestió catalana i les seves derivades judicials serà la que decidirà la sort de la legislatura (Carlos Elordi) [4].

La fragilitat política de Catalunya s’ha posat de manifest aquests dies amb les vicissituds lligades a la commemoració de l’U d’Octubre i el debat de política general. Una fragilitat causada per l’absència d’un horitzó de diàleg intern a Catalunya i  per la divisió del món secessionista (Francesc-Marc Álvaro), desorientat estratègicament i sense lideratges indiscutibles. El resultat és el deteriorament de les institucions d’autogovern (Xavier Vidal-Folch, Lluís Foix), amb una preocupant minva del principi d’autoritat (Josep Ramoneda) [5], i la pèrdua de credibilitat dels partits i dels dirigents de la majoria parlamentària, que provoca respostes irades dels sectors més radicals (Agustí Colomines).

La commemoració del primer aniversari de  l’U d’Octubre ha propiciat l’aparició de molts articles amb voluntat d’interpretar l’esdeveniment i les seves conseqüències. D’entre ells,  destaquem la reconstrucció de la voluntat populista que va guiar els dirigents secessionistes publicada per Joan Esculies [6], l’aportació de Jordi Amat centrada en en la interpretació del procés com a “mentida fèrtil” i  l’anàlisi de José Antonio Zarzalejos sobre el triple fracàs de l’Estat. També té interès el qüestionari d’Agenda Pública per a política&prosa a diversos analistes sobre el llegat i les conseqüències de l’U d’Octubre.

El discurs del president Torra en el Debat de Política General, amb el seu últimatum al president Sánchez, s’ha interpretat com una mostra més de la desorientació i desunió de l’independentisme, a la vegada que evidencia la precarietat del govern espanyol sotmès als seus vaivens (Enric Juliana, Neus Tomàs, Rafael Jorba [7]). I, hora a hora, creix la percepció generalitzada sobre la incapacitat política de Joaquim Torra (Jordi Mercader [8], Enric Juliana).

Mentre, l’aparició de Manuel Valls en el tauler polític segueix sent objecte d’atenció encuriosida sobre el seu impacte potencial (Guillem Martínez, José A.Sorolla), tant a Barcelona com de retruc a tot Catalunya (Antonio Franco). La campanya municipal s’anuncia com una batalla campal de tots contra tots, a la recerca de la primogenitura electoral, circumstància que afavorirà una negativitat compulsiva  perjudicial per la ciutat, com pronostica lúcidament Antoni Puigverd.

Fora dels esdeveniments immediats, destaquem alguns materials que poden ser útils per pensar el futur. Sobre les reformes institucionals territorials, destaquem l’article dAndrés Boix Palop [9] que analitza les propostes de reforma constitucional; també l’aportació de Santiago Muñoz Machado sobre una possible reforma estatutària; i, en tercer lloc, la reflexió de Josep Maria Castellà sobre les lliçons de l’evolució política del Quebec per a Catalunya.

Finalment, volem afegir-nos a les moltes felicitacions que celebren el sisè aniversari d’Agenda Pública, que ha esdevingut una eina indispensable per donar a conèixer la producció acadèmica dels científics socials al públic en general. No hem trobat millor manera de fer-ho que recomanar el magnífic post de Juan Rodríguez Teruel [10], “¿Se puede analizar la política sin hacer política?”, on podem llegir:

… Pero a medida que ha evolucionado la democracia, y sus promesas se han visto confrontadas con la realidad, emerge una nueva necesidad vinculada a su naturaleza y que, desde nuestra perspectiva, parece cada vez más necesaria para su supervivencia: que la democracia sea legítima no sólo por sus reglas y sus resultados, sino también por la comprensión de su proceso. Una parte creciente de ciudadanos exige calibrar qué hacen sus representantes, lo que implica también aceptar qué son y cómo se comportan los propios ciudadanos. Ante los modelos ideales de ciudadanos y de políticos, parece necesario recordar dónde está la unidad de medida real y esperable. No para derrumbar esos modelos, sino precisamente para mantenerlos como referencias de la acción política democrática.
La desconfianza y el descrédito de la política han tenido siempre un nivel mayor del deseable entre los ciudadanos, aunque fluctuante según individuos, países, períodos, contextos y sistemas. Nunca hubo una necesidad real de democratizar y generalizar el acceso a ese conocimiento oculto de la política. Y por ello nunca se vacunó contra su principal debilidad: la disonancia entre el ideal y la realidad. El resultado es que, en la actualidad, los enemigos de la democracia la atacan en su talón de Aquiles: denunciando que las cosas no son realmente lo que parecen.
Hoy, diversos estudios demuestran que el conocimiento de la realidad política, las formas de informarse o el nivel de cinismo de los ciudadanos son factores útiles para entender los cambios en su comportamiento y la polarización de sus actitudes políticas. Una impresión subjetiva, pero asentada en la observación, podría apuntar la siguiente hipótesis por demostrar: no es la ideología, no es el nivel cultural o de estudios, no es la clase social únicamente lo que explica el papel de los ciudadanos ante la política; también lo es su nivel de comprensión de lo político“.

ARTICLES RECOMANATS

(1) Mark LEONARD, “Presentes en la destrucción” a Project Syndicate (28-09-18)

(2) Jean PISANI-FERRY, “Una Europa de un solo club no es suficiente” a Project Syndicate (28-09-18)

(3) Dominique MOISI, “Una estrategia para los liberales” a Project Syndicate (28-09-18)

(4) Carlos ELORDI, “Cataluña es el escollo insalvable para Sánchez” a eldiario.es (28-09-18)

(5) Josep RAMONEDA, “Un problema d’autoritat” a Ara (3-10-18)

(6) Joan ESCULIES, “¿Què va ser l’1 d’Octubre?” a política&prosa nº 00 (1-10-18)

(7) Rafael JORBA, “‘Nego maiorem’” a El Periódico (3-10-18)

(8) Jordi MERCADER, “Torra improvisa y se queda solo” a Crónica Global (3-10-18)

(9) Andrés BOIX PALOP, “Serie sobre Propuestas de Reforma constitucional (3): De la reforma constitucional necesaria… y de la que parece a día de hoy posible” a la página definitiva (1-10-18)

(10) Juan RODRÍGUEZ TERUEL, “¿Se puede analizar la política sin hacer política?” a Agenda Pública (1-10-18)

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada