FOCUS PRESS SETMANAL 106

Aquests dies s’acompleixen deu anys del crash financer (Adam Tooze,  John Cassidy) que va originar la crisi econòmica i política que ha fet trontollar les societats, les institucions i les idees del món occidental.  És  un moment adequat per revisar les lliçons apreses i cridar l’atenció sobre el perill de desantendre-les:  un especial del suplement econòmic del diari El País (“La crisis que cambió el mundo“) ofereix una bona síntesi de com es va gestar i va evolucionar la crisi (Claudi Pérez) [1], de quina ha estat la reacció dels bancs centrals (Xavier Vidal-Folch), de les conseqüències socials (Antón Costas), de les conseqüències polítiques (Marc Bassets) i dels riscos de properes crisis (Emilio Ontiveros, Guillermo de la Dehesa). També són suggerents les consideracions de Daniel Innerarity [2] sobre el govern de les crisis en previsió de futurs trasbalsos relacionats amb el canvi climàtic, el capitalisme financer, les migracions, l’abastament d’energia, l’envelliment de la població, les guerres i conflictes o les pandèmies.

Les peculiaritats de la crisi política nordamericana associades a  la personalitat sui generis del president Trump, dificulten llegir-la correctament i, per tant, trobar les respostes encertades per superar-la. En la degradada democràcia americana conflueixen un arbitrarietat creixent del poder polític i el consentiment d’un part determinant de l’electorat (Gérard Grunberg). Caracteritzar Trump com un tirà és realment útil per combatre’l o bé és un recurs efectista que tranquil·litza consciències benpensants a la vegada que el reforça davant dels seus seguidors?. Manuel Arias Maldonado [3] planteja aquesta reflexió sobre els límits del pluralisme polític:

“En última instancia, describir a Trump como un tirano se antoja menos una descripción rigurosa que una estrategia política orientada a deslegitimar su mandato. Si el autor del artículo y su círculo de resistentes poseen pruebas de alguna violación de la legalidad, deben ponerla en conocimiento de los tribunales. Y si de verdad creen que Trump está psicológicamente incapacitado para ejercer el cargo, enviar un anónimo a The New York Times no parece el curso de acción más adecuado: hay demasiado en juego y el tiempo apremia. Pero si no es el caso y Trump solamente es un presidente indeseable, la verdadera resistencia contra él debe ejercerse en el debate público: persuadiendo a los votantes de que no merece ser reelegido y presentando una alternativa creíble. Así funciona la democracia, tanto si ganan los buenos como si pierden”.

L’atractiu dels debats polítics i culturals  nordamericans es projecta sovint mimèticament en els debats europeus, que esdevenen així massa tributaris de situacions, problemes i conceptes de les elits intel·lectuals anglosaxones.  Ramón González Férriz adverteix sobre aquesta deriva de l’esquerra intel·lectual europea i les conseqüències que pot tenir la l’hora de situar adequadament el marc mental de la confrontació d’idees i de la competició política a Europa.

Les eleccions sueques han estat la nova prova de com està transformant-se aquest mapa de la competició electoral, amb una erosió continuada  del vot als partits tradicionals i el creixement del vot a la nova extrema dreta. Víctor Lapuente extreu tres lliçons extrapolables al conjunt europeu: el votant demana seguretat; vetar l’ultradreta no funciona, però abarçar-la tampoc; i la influència imprevisible d’esdeveniment locals.

Mentre, van produïnt-se els primers moviments de cara a les eleccions al Parlament Europeu: Manfred Weber (CSU) es postula com a candidat del Partit Popular Europeu (entrevista a Weber i comentaris de Cristina Ares i Xavier Vidal-Folch), al temps que el Parlament Europeu acorda iniciar el procediment sancionador contra l’Hongria de Viktor Orban per la vulneració dels valors democràtics europeus (Lluís Bassets, Jorge Galindo). I va prenent forma l’aliança europea dels antieuropeus (Andrés Ortega, Daniel Gascón [4]) de la que Irene Savio n’ha elaborat un mapa de les seves connexions europees i extraeuropees. Es dibuixa així una confrontació que de forma massa simple alguns denominen de “progressistes contra feixistes” (Clemens Bomsdorf), però que no tenen en compte les febleses de Macron i Merkel, els jocs turbis de les dretes i l’esmicolament de les esquerres (Pierre Haski).

Tot just acomplerts els primers cent dies del govern Sánchez (Juan Carlos Merino, Carlos E.Cué)  els símptomes de desgast es van acumulant (Lucía Méndez, Cristina Monge):  episodis puntuals que erosionen la seva credibilitat, com els del màster de la ministra Carmen Montón (Ignacio Escolar, Juan Rodríguez Teruel [5],  la tesi doctoral de Sánchez o l’embolic sobre la venda d’armes a Aràbia Saudita … i, molt més preocupant,  la perspectiva d’un horitzó econòmic problemàtic (Manuel A.Hidalgo [6]).

Malgrat l’èmfasi manifestat en la voluntat de completar la legislatura, Pedro Sánchez s’arrisca a malbaratar el capital polític acumulat amb els cops d’efecte de la moció de censura i la composició del seu govern si erra en el càlcul del tempo electoral (veure les últimes enquestes publicades: GAD3/ABC i Celeste Tel/eldiario.es i el comentari d’Enric Juliana).

Mentre, els  altres actors polítics van reajustant les seves estratègies.  El Partit Popular sembla passar pàgina definitivament de l’etapa marianista amb la retirada política de Soraya Sáenz de Santamaría, però amb un lideratge sota sospita a la vista dels molt exigents paràmetres d’ètica pública vigents (Enric Juliana, Jorge del Palacio)

Unidos Podemos, en plena fase d’adaptació a un escenari on el PSOE ha  recuperat el lideratge de l’esquerra, es veu immers en debats importats d’altres països sobre la resposta més adequada al populisme d’extrema dreta, amb  tesis  que simpatitzen amb algunes de les polítiques impulsades per Matteo Salvini (Enric Juliana, Esteban Hernández, Steven Forti [7]). Al mateix temps que decisions com la de Manuela Carmena (José Antonio Zarzalejos) o la de Xavier Domènech evidencien les dificultats de consolidació del projecte polític.

Ciudadanos busca nerviosament com trobar el seu paper en el nou escenari, amb la vista posada en les eleccions andaluses, amb l’objectiu de superar per primera vegada  al PP (Rubén Amón, José Luis Álvarez [8]).

La qüestió catalana apareix delimitada per la capacitat intacta de mobilització de l’independentisme demostrada un cop mes a la Diada d’enguany (Lola García, Jordi Mercader), el dilema estratègic dels seus dirigents entre els realistes i els legitimistes (Guillem Martínez, Oriol Bartomeus [9], Andrew Dowling, Antonio Franco) i les vicissituds del procés judicial en curs (Alfonso Pérez Medina, Javier Pérez Royo). Un escenari que el més probable és que trobi com a sortida provisional un altre avançament electoral. Tot plegat, molt -massa- previsible, de manera que impedeix fer-se una mínima idea sobre quin pot ser el futur del país.

Aquesta és la pregunta de fons: quin demà ens espera? (Jordi Amat) Quina profunditat assolirà la divisió de la societat catalana que comença a fer-se més patent dia a dia? Arribarem a una societat partida en dues comunitats delimitades per la llengua i els orígens? (Lluís Bassets , Iñaki Ellakuría, Carles Castro, José Juan Toharia). En aquest escenari és possible o té sentit le projecte de reconstruir o recrear el catalanisme? (Jordi Gracia [10]). O bé, el màxim a què podrem aspirar és a un arranjament polític que garanteixi una coexistència pacífica de les dues Catalunyes? Com repercutirà en les institucions d’autogovern l’evolució de la societat catalana? (Antoni Bayona, César Colino [11], Laia Bonet, Astrid Barrio/Paola Lo Cascio) És imaginable un nou pacte que actualitzi la relació entre Catalunya i Espanya? (Lorenzo Bernaldo de Quirós [12], Miguel Pasquau, Marina Subirats).

 

ARTICLES RECOMANATS

(1) Claudi PÉREZ, “Recesión a lo grande: crónica de los 10 años de crisis que cambiaron el mundo” a “Negocios” de El País (9-09-18)

(2) Daniel INNERARITY, “Gobernar las crisis” a El País (13-09-18)

(3) Manuel ARIAS MALDONADO, “Abajo el tirano” a Revista de Libros (12-09-18)

(4) Daniel GASCÓN, “Fantasmas europeos” a Nueva Sociedad (septiembre 2018)

(5) Juan RODRÍGUEZ TERUEL, “Dimitir ha dejado de ser un nombre ruso” a Agenda Pública (12-09-18)

(6) Manuel A.HIDALGO, “¿Estamos a las puertas de una recesión?” a vozpópuli (10-09-18)

(7) Steven FORTI, “¿Por qué queréis blanquear a Salvini? Una respuesta a Héctor Illueca, Manolo Monereo y Julio Anguita” a CTXT (11-09-18)

(8) José Luís ÁLVAREZ, “Ciudadanos: el misterioso partido flotante” a El País (10-09-18)

(9) Entrevista a Oriol BARTOMEUS a Crónica Global (9-09-18): “El independentismo ha tocado la pared”

(10) Jordi GRACIA, “L’adversitat imprevista o la restitució del catalanisme” a politica&prosa nº 0 (11-09-18)

(11) César COLINO, “Ha fracassat l’experiència autonòmica?” a El món de demà (10-09-18)

(12) Lorenzo BERNALDO DE QUIRÓS, “Paz imposible, guerra improbable” a La Vanguardia (8-09-18)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada