FOCUS PRESS SETMANAL 113

No cal dir que la victòria de Jair Bolsonaro a les eleccions presidencials brasileres “posa els pèls de punta” com afirma l’ex director del CNI Jorge Dezcallar, sobretot si es contempla com un nou esdeveniment que confirma una tendència general cap a la desafecció democràtica (Martín Caparrós). Però, de poc serveixen les generalitzacions per entendre els fets concrets i les seves causes: Yanina Welp [1] rebutja la interpretació simplista que atribueix el fenomen Bolsonaro a l’eficàcia de l’estratègia comunicativa de l’ultradreta a les xarxes socials i, en canvi, assenyala com a factors explicatius de la crisi política  l’efecte corrosiu de la corrupció endèmica en mig d’una crisi econòmica (Víctor Lapuente), l’arrelament superficial de la  cultura política participativa promoguda per l’esquerra i la manca d’una política vigorosa de memòria històrica sobre la dictadura militar (Susanne Gratius). Un camp abonat a l’acció perseverant de les esglésies evangelistes combinada amb la producció i difusió de la desinformació des de les xarxes socials que contribueix a una extrema polarització política i social (Kiko Llaneras).

Les expectatives que les eleccions nordamericanes de mig mandat suposin una rectificació de les eleccions presidencials de 2016, tal com segueixen pronosticant les enquestes,  s’han refredat (Fareed Zakaria)  a la vista de la capacitat demostrada per Donald Trump de galvanitzar els seu electorat en acceptar el repte de disputar-les com un referèndum sobre la seva persona (Alana Moceri) [2]. Com diu Francisco G.Basterra, la capacitat de sorpresa davant la resiliència de Trump és il·limitada.

L’anunci d’Angela Merkel d’abandonar la direcció de la CDU i de renunciar a la reelecció el 2021 (Roberto Inclán) [3], després dels mals resultats del seu partit a les eleccions dels Estats d’Hesse i Baviera, projecta ombres inquietants sobre el futur polític d’una Alemanya cada cop més fragmentada electoralment (José Rama/Carlos Fernández Esquer). I, de retruc, sobre el futur d’una Unió Europea necessitada d’un nucli dur que garanteixi la seva estabilitat en temps de turbulències, de “brexitització” de la política europea (Guy Verhofstadt) [4], d’emergència d’un neofeixisme europeu (Sami Nair) i de “nacionalistes cosmopolites” (Jan Eichhorn). Sense obviar situacions crítiques presents com  el pols entre la Comissió Europea i el Govern italià (Carlos Carnicero, Romano Prodi) que, més enllà de les intencions polítiques del govern populista italià, interpel·la Alemanya i els paísos del nord de la Unió sobre la seva determinació de seguir mantenint superàvits pressupostaris en detriment dels països del sud (Manuel A.Hidalgo) [5] i que, finalment, poden portar a la crisi definitiva de la zona euro (Josep Oliver). Però, com recorda The Economist, està en l’essència de la Unió Europea avançar a base de crisis, mentre no es decideixi a resoldre el trilema de Rodrik entre integració, sobirania nacional i democràcia.

Les estimacions de vot de les enquestes publicades (CIS, Key Data) segueixen mostrant una fotografia fixa de la correlació de forces a Espanya (Kiko Llaneras) [6], a l’espera que el cicle electoral que s’obre amb les eleccions andaluses ho confirmi o desmenteixi. Mentre, segueix la guerra de posicions en l’espai del centre-dreta (Ricardo Dudda), amb un Partit Popular determinat a ocupar tot l’espai a la seva dreta (Enric Juliana, Esteban Hernández)  i un Ciudadanos que intenta desmarcar-se de la confusió amb els populars (Rubén Amón, Jordi Mercader). Per la seva banda, el Govern Sánchez intenta mantenir el rumb, tot i cometre errors de càlcul sobre alguna de les seves decisions emblemàtiques, com és el cas de l’exhumació del cadàver del dictador del Valle de los Caídos (José Antonio Zarzalejos). I amb la incògnita sobre el destí final dels Pressupostos de 2019 (José Carlos Díez, Raymond Torres), i sobre el desenvolupament i conclusió dels judici contra els dirigents independentistes de l’1-O (Josep Maria Brunet, Jordi Nieva, Santiago Muñoz Machado [7]).

La sensibilitat ciutadana a Catalunya sobre el procés judicial de l’1-O es reflecteix clarament en el baròmetre polític de Gesop, especialment el rebuig al manteniment de la presó provisional. Un baròmetre que registra també canvis rellevants en la correlació de forces polítiques: es mantenen gairebé intactes els blocs indepedendentista i constitucionalista, però es produeixen canvis significatius a l’interior de cada bloc, amb un fort descens de JxC en favor d’ERC i la CUP,  i amb l’ascens del PSC i la baixada de C’s i PP (Àngels Pont, Joan Tapia). Sense deixar el camp demoscòpic, és interessant la lectura de Jordi Muñoz de l’enquesta anual de l’ICPS (7-29/11/2017), de la que destaca que la declaració del 27 d’octubre recollia l’acord de poc més que el 36% de la ciutadania. També del mateix ICPS és remarcable el paper de Lucía Medina sobre la divisió de la societat catalana i la metodologia per mesurar-la.

Són aportacions demoscòpiques  que il·luminen els fets de la tardor de 2017, sobre els que aquests dies sovintegen articles i programes de ràdio i televisió sobre el seu abast i significació, d’entre els que destaquem els de Guillem Martínez, Kepa Aulestia i Gemma Ubasart [8].

A la galàxia independentista s’entrecreuen moviments poc harmonitzats dels diferents actors polític i socials.  Es manté obert el dilema  sobre els Pressupostos de l’Estat (Lola García);   segueixen activades les converses entre els governs central i autonòmic; i  s’acumulen decisions  i gestos per intentar mantenir viva la flama de la república, a l’espera que el judici de l’1-O torni a unificar  el conjunt de l’independentisme. D’entre aquestes decisions, la constitució de La Crida provoca una viva polèmica sobre els seus efectes en el PDeCAT i sobre la seva incapacitat de vertebrar tot l’independentisme (Oriol March, Xavier Bru de Sala, Gemma Ubasart, Jordi Juan).

Com a teló de fons de bona part dels temes seleccionats en aquest Focus Press apareix el paper de les xarxes socials i de la seva contribució  a la “hiperdesinformació” de la societat (Ramón Lobo). La variant nordamericana d’aquest fenómen és examinada per Roger Senserrich, mentre que Esteban Hernández analitza la seva contribució a l’èxit de les noves dretes,  i Josep Martí i Blanch [9] ens crida l’atenció sobre el trumpisme a casa nostra. Finalment, Silvia Majó [10] ens instrueix sobre com parlar amb precisió d’aquest fenomen.

 

ARTICLES RECOMANATS

(1) Yanina WELP, “Brasil y los votantes tontos” a Agenda Pública (28-10-18)

(2) Alana MOCERI, “Unas elecciones legislativas exacerbadas: todo gira en torno a Trump” a esglobal (31-10-18)

(3) Roberto INCLÁN, “Las cenizas de Angela” a Agenda Pública (30-10-18)

(4) Guy VERHOFSTADT, “The Brexitization of European Politics” a Project Syndicate (31-10-18)

(5) Manuel A.HIDALGO, “Unión Europea versus Italia. ¿Habrá Fratricidio?” a vozpópuli (29-10-18)

(6) Kiko LLANERAS, “Un CIS insólito” a El País (25-10-18)

(7) Santiago MUÑOZ MACHADO, “El protagonismo de los jueces” a La Vanguardia (27-10-18)

(8) Gemma UBASART, “Un any després dels ‘fets d’octubre’” a Crític (25-10-18)

(9) Josep Maria MARTÍ i BLANCH, “El trumpisme de casa nostra” a política&prosa (26-10-18)

(10) Silvia MAJÓ, “No diga ‘fake news’, diga desinformación” a Agenda Pública (25-10-18)