Focus press setmanal número 101

Conforme passen els dies sembla més lluny de realitzar-se el desig que la presidència de Donald Trump sigui un interludi passatger. La possibilitat d’una accentuació del caràcter conservador, quan no reaccionari, del Tribunal Suprem nordamericà és a punt de concretar-se després de la renúncia del jutge moderat Anthony Kennedy (Miguel Ángel Presno). Aquest episodi no menor reforça el dubte plantejat per Marc Fleurbaey sobre si els americans han perdut el sentit de la democràcia, tot i que Mathew Iglesias  [text 1] s’encarrega de recordar que l’erosió de les institucions de la república americana no ha començat ni molt menys amb l’actual president.

Al mateix temps els efectes exteriors de la presidència Trump són devastadors, amb la ruptura de fet de la relació transatlàntica (Dominique Moisi) i la devaluació del Tractat de No Proliferació Nuclear que ara compleix 50 anys de vida (Jesús A.Núñez Villaverde). Són contribucions decisives a l’agreujament de les crisis sobreposades de la democràcia, la globalització i la seva governança, que, segons David Held [text 2], configuren un cercle viciós que condueix al colapse del sistema global.

A l’Amèrica Llatina s’han succeït en pocs dies dos procesos electorals de gran importància, primer a Colòmbia, amb un retorn a una polarització preocupant (Jorge Galindo); i més tard a Mèxic, amb la victòria anunciada de López Obrador (Santiago Rodríguez y Jorge Galindo) que genera una expectativa sobre les possibilitats reals d’un gir a l’esquerra de la política mexicana (César Ruvalcava) que vagi més enllà del populisme atribuït al futur president (Enrique Krauze).

Com també és rellevant l’evolució política de Turquia després de l’èxit electoral d’Erdogan que, en guanyar simultàniament les presidencials i les legislatives, pot consolidar la mutació presidencialista del sistema polític turc (Ilke Toygur).

Mentre, a Europa s’escampa el pessimisme sobre el futur de la Unió (Daniel Cohen). El balanç del Consell Europeu és decebedor, on el debat sobre la política migratòria (Ruth Ferrero) ha eclipsat els tímids avenços sobre la política pressupostària. El cert, però, és que el problema migratori va molt més enllà d’una crisi conjuntural (Guy Verhofstadt) i adquireix consistència estructural i, per tant, la seva cronificació marcarà per dècades l’horitzó polític i social europeu (Marcel Gauchet) [text 3].

Els efectes immediats es fan sentir a Alemanya, on la cancellera Merkel ha vist aquesta setmana trontollar el seu govern (Wolf Biermann, Álvaro Imbernón,  Jeremy Cliffe [text 4]), amb una CSU (Javier Martínez Cantó) flirtejant amb la hipòtesi d’un nou eix Baviera-Austria-Itàlia (Emilio Menéndez del Valle). Un nou eix impulsat amb entusiasme des d’Itàlia per Matteo Salvini (Jorge del Palacio, Elie Cohen, Giaime Pala).

Davant d’aquest panorama, el projecte europeista impulsat per Emmanuel Macron està destinat a anar contracorrent. Sobre Macron, veure el llibre recent de Sophie Pedder, “Revolution Francaise: Emmanuel Macron and the Quest to reinvent the Nation” (Bloomsbury, 2018), ressenyat per  Francis Ghilès a esglobal.

Les primeres setmanes del govern de Pedro Sánchez són escrutades amb la benevolència d’unes expectatives encara intactes  (Enric Juliana, Daniel Gavela,  Benoît Pellistrande [text 5]) i sancionats positivament per les enquestes (NC Report/La Razón), tot i els primers entrebancs com el de la renovació dels òrgans de govern de RTVE (Pedro Vallín, Jorge Galindo, Pedro Vallín bis).

Davant la incògnita de si el nou govern tindrà la voluntat i les possibilitats d’impulsar reformes econòmiques i socials rellevants, és oportuna la reflexió de Juan Francisco Jimeno [text 6] sobre les reformes estructurals en temps de populismes.

Mentre el PP afronta amb més pena que glòria el seu procés de primàries, amb el dubte fonamentat de si dels candidats presentats en pot sortir una renovació creible que el faci atractiu de nou a l’electorat de centre-dreta (Ignacio Varela, José María Lassalle, Enric Juliana, Juan Arza).

Però sens dubte serà la carpeta catalana la que marcarà per bé i per mal el destí del govern Sánchez, que sembla decidit a impulsar una agenda pròpia destinada a afavorir la distensió, independentment de la receptivitat del govern català, però conscient que no hi ha solucions miraculoses ni a curt termini (Enric Juliana, Jordi Mercader, Francesc-Marc Álvaro). Aquest realisme no impedeix que s’esbossin possibles escenaris i mètodes de diàleg i negociació (Josep Ramoneda, Daniel Innerarity [text 7]) i hipòtesis sobre els instruments polítics i jurídics que podrien afavorir un acord (Santiago Muñoz Machado).

Mentre, es va desenvolupant un debat, amb molts implícits i ambigüitats, en el món independentista, en el que sembla guanyar terreny una rectificació de la unilateralitat centrada en  la idea d’un referèndum pactat (veure la carta d’Oriol Junqueras a la Conferència d’ERC i un article de Jordi Sànchez a La Vanguardia). Però res permet assegurar quin serà el resultat d’aquest debat a la  vista de les diverses tensions que travessen aquest espai polític i social (Francesc-Marc Álvaro, Valentí Puig, Guillem Martínez) i de l’impacte de les decisions judicials pendents, que poden reforçar els sectors partidaris de l’estratègia de la tensió (Lluís Bassets, Albert Branchadell), amb la vista posada en el  “momentum” de les municipals del 2019 (Lola García, Iñaki Ellakuría).

Sobre les eleccions municipals a Barcelona, veure el baròmetre municipal de juny de 2018, que registra una intenció de vot en la que Barcelona en Comú va per davant, seguida d’ERC, que confirma la seva hegemonia en l’espai nacionalista pel davant del PDECaT. Veure també, l’article contundent de Xavier Bru de Sala [text 8]que afirma que “A Barcelona li falta un programa elaborat i pensat en funció de Barcelona. De la ciutat estricta, de l’àrea metropolitana i de la gran conurbació. Qui sigui capaç de presentar-lo, d’explicar-lo, de convèncer, s’emportarà un bon plus de vots. Si ningú no ho aconsegueix, la majoria de ciutadans votaran segons les seves referències polítiques habituals i continuarem amb un consistori feble i dividit i un alcalde o alcaldessa més preocupat per la seva supervivència que per governar la ciutat”.