Aquesta setmana hem vist com s’acumulen els mals presagis (José María Ridao) d’una deriva autoritària que contamina cada cop més països del món: ha estat una setmana triomfal del trumpisme (Lluís Bassets), amb la confirmació del jutge Kavanaugh al Tribunal Suprem (Antonio Caño, Miguel Ángel Presno [1]) i un nou tractat comercial de caire proteccionista amb el Canadà i Mêxic; hem assistit a l’ascens electoral imparable de Jair Bolsonaro al Brasil, més que probable president després de la segona volta (Diego Sánchez Ancoechea, Valeria Saccone [2]); també, al desafiament en tota regla del govern italià a la Unió Europea (Elie Cohen, Daniel Verdú), a la vegada que es va teixint l’aliança de l’extrema dreta europea (Vittorio Magalutto/Andrea Palladino); i al Regne Unit es consolida la divisió interna dels conservadors a causa de la negociació final del Brexit (Carles Casajuana); i a Alemanya, amb una Angela Merkel al final de la seva carrera política, es dibuixa un escenari polític molt incert (Henri Uterwedde) … Per no insistir en el divorci creixent entre els països de l’Est i les institucions comunitàries (Cesáreo Rodríguez Aguilera de Prat), amb la qüestió de la immigració com a tema de fons (Elena Alfaro) [3]. I, per suposat, en les continuades decisions unilaterals dels governants autoritaris que ignoren les regles i convencions internacionals.
On són les línies vermelles que ningú hauria de gosar traspassar sense conseqüències, es pregunta Jesús A.Núñez Villaverde [4]:“Y ahora –cuando los Orbán, Putin, Trump, Duterte, Erdoğan, Kim Jong-un, Netanyahu y quizás muy pronto Bolsonaro se sienten iluminados y jaleados– volvemos a estar inquietos, mientras comprobamos cómo se deterioran los mecanismos de vigilancia y sanción (sin que se plantee una reforma sustancial de la ONU) y aumenta el gusto por el ‘hombre fuerte’, el ‘salvador’ o el ‘padre de la patria’ que, tomando el atajo que le parezca más adecuado, está dispuesto a eliminar a sus adversarios, sabiendo que nadie está dispuesto a detenerlo a tiempo”.
I on són els lideratges democràtics capaços d’enfrontar-se amb determinació a l’onada populista i auroritària es pregunta Andrea Rizzi: “En la dicotomía entre sociedades abiertas y cerradas, los partidarios de las primeras parecen seguir subestimando la inmensa frustración de enormes estratos de la ciudadanía occidental. Se vio en el Brexit, con Trump, en el referéndum sobre las FARC en Colombia, las elecciones italianas, y ahora con Bolsonaro. La fuerza del tsunami sugiere que no son suficientes paños calientes en formato de pequeña reformas. Hace falta un pensamiento radicalmente nuevo, adaptado al nuevo tiempo y a las legítimas inquietudes de decenas de millones de ciudadanos”.
Per això, la simple apel·lació a un realisme lúcid sobre la irreversibilitat de la globalització, que assumeix indiferent l’existència de perdedors i guanyadors a curt termini, és suïcida políticament per la democràcia liberal, com explica Enrique Feás [5]: “… las sociedades que se limiten a asumir resignadamente que ‘habrá perdedores’ y vivan de la esperanza de que los cambios, ‘en términos medios’, serán positivos, corren el riesgo de que la indignación y la presión de los perdedores generen tensiones sociales, o sean un excelente caldo de cultivo para el populismo y para un intento político –estéril pero peligroso– de revertirlos. Porque la globalización y la tecnología viajan en un tren que ves llegar creyendo que estás en el andén, cuando en realidad estás en medio de la vía”.
A Espanya, amb la convocatòria de les eleccions andaluses (Isidoro Tapia), comença a clarificar-se el calendari electoral. Pedro Sánchez insisteix en la seva decisió d’allargar al màxim la legislatura (l’acord pressupostari amb Unidos Podemos reforça aquesta decisió), tot i que les enquestes aprecien una inflexió en la marxa ascendent del PSOE (enquesta de Celeste-Tel/eldiario.es). Sobre la competició electoral en el camp de l’esquerra, veure l’anàlisi de Sebastián Lavezzolo a Piedras de Papel.
En els càlculs de Sánchez és probable que sigui important la previsió d’una deriva a la dreta, tant del Partit Popular (Lluís Orriols) com de Ciudadanos, provocada per la irrupció mediàtica de Vox (Enric Juliana, Jorge del Palacio, Esteban Hernández, Borja Barragué). Una deriva dretana teoritzada per José María Aznar en el seu nou llibre “El futuro es hoy. España en el cambio de época” (Lluís Bassets).
Agonia, descomposició, sainet, tragicomèdia, fratricidi, caos … són algunes de les paraules utilitzades pels cronistes per definir els últims esdeveniments protagonitzats pels partits i els moviments independentistes, resultat de la doble d’absència d’estratègia compartida i de lideratge solvent (Guillem Martínez, Joan Tapia, Josep Martí Blanch, Neus Tomàs, Jordi Mercader, Argelia Queralt, Lola García, Milagros Pérez Oliva, Francesc-Marc Álvaro, Antoni Puigverd [6]). La pèrdua de la majoria parlamentària independentista podria obrir la porta a unes eleccions a curt termini (Roger Palà) i, fins i tot, a una moció de censura (Xavier Vidal-Folch), que ara per ara semblen força improbables.
Més enllà de les misèries quotidianes, s’intenten fer sentir veus que pensen en com sortir del cul-de-sac: Jordi Amat pensa que l”‘independentisme haurà de trobar el seu ‘traïdor’ si vol una sortida pragmàtica”; Antoni Gutiérrez-Rubí reflexiona sobre la valentia necessària per gosar fer marxa enrera; Raimon Obiols, va més lluny i ens parla del coratge de la concòrdia: “A Catalunya s’apropa el moment de les rectificacions, que no seran col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. El problema que es plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme, pel magma emotiu de l’identitarisme, l’excitació èpica de les grans manifestacions, l’odi antagònic estimulat pels nacionalismes, la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme primitiu i ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica. No n’hi haurà prou amb les lliçons de la realitat, amb el progrés dels nous projectes. En una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i per l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia”.
També són recomanables algunes propostes d’interpretació del procés i de l’evolució del catalanisme, com la que publica Pau Luque [7] a política&prosa, o la de Carles Ramió a Agenda Pública, o la del omnipresent Jordi Amat en una entrevista a El Mundo. I amb una pretensió més teórica és força interessant l’anàlisi del concepte de sobirania que Miquel Seguró [8] publica a El món de demà.
Finalment, dues referències als Premis Nobel d’enguany. El Premi Nobel de la Pau concedit al ginecòleg congolès Denis Mukwege i a l’activista yazidí Nadia Murad pel seu coratge i esforços per denunciar i combatre la violència sexual com a arma de guerra, amb una glossa d‘Ana Belén Perianes [9]. I el Premi Nobel d’Economia a William D.Nordhaus i Paul Romer per integrar el canvi climàtic (Nordhaus) i la innovació tecnològica (Romer) en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini, amb un comentari de Juan Francisco Jimeno[10].
ARTICLES RECOMANATS
(1) Miguel Ángel PRESNO, “Un Tribunal Supremo más republicano” a Agenda Pública (6-10-18)
(2) Valeria SACONNE, “¿Ganadores y perdedores en las elecciones de Brasil?” a esglobal (10-10-18)
(3) Elena ALFARO, “El delicado equilibrio de la Unión Europea” a Letras Libres (5-10-18)
(4) Jesús A.NÚÑEZ VILLAVERDE, “¿Dónde están las líneas rojas?” al blog del Real Instituto Elcano (8-10-18)
(5) Enrique FEÁS, “Los perdedores de la globalización y el riesgo político” a vozpópuli (10-10-18)
(6) Antoni PUIGVERD, “Tragicomèdia de tardor” a La Vanguardia (8-10-18)
(7) Pau LUQUE, “La mort del catalanisme polític i el començament de la psicoanàlisi” a politica&prosa nº 00 (4-10-18)
(8) Miquel SEGURÓ, “Sobirania. Paradoxes d’un concepte” a El món de demà (8-10-18)
(9) Ana Belén PERIANES, “El cuerpo de las mujeres como campo de batalla” a Agenda Pública (7-10-18)
(10) Juan Francisco JIMENO, “El Premio Nobel de Economía 2018: Los límites y las fuentes del crecimiento económico” a Nada es Gratis (9-10-18)