Durant l’estiu “El Gran Desordre” mundial (Ramón Lobo) no ha fet vacances: segueixen ben vius els conflictes a tot l’Orient Mitjà; a l’Amèrica Llatina és alarmant la degradació de la situació de Venezuela (Joaquín Villalobos); els règims autoritaris dirigits per homes forts es consoliden a Turquia, Rússia o Xina; l’Estat de dret declina a alguns països de la Unió Europea; Donald Trump persisteix en desgavellar l’ordre internacional; i fins i tot la cúpula de l’Esglèsia catòlica es veu sacsejada (Daniel Capó) arran dels abusos sexuals ocultats durant dècades (Ramón Lobo).
Així, la guerra comercial que els Estats Units estan lliurant contra Xina (Eva Borreguero), Rússia i la Unió Europea (Xavier Vidal-Folch) presagia víctimes futures, sense descartar un efecte boomerang sobre la mateixa economia nordamericana, com adverteixen Nouriel Roubini o Kenneth Rogoff. Però de moment els primers perjudicats estan sent els països emergents, com demostra la crisi turca d’aquest estiu (Emilio Ontiveros, Mariano Aguirre).
Un altre indici preocupant és la guerra oberta pel president nordamericà contra el periodisme i els mitjans de comunicació vells i nous: és el símptoma més clar de la involució il·liberal que soscava els fonaments de la democràcia americana i que ha provocat una denúncia general dels atacs presidencials a la llibertat de premsa encapçalada per The Boston Globe [1]. Tanmateix aquesta reacció en bloc dels mitjans no és gens clar que perjudiqui els interessos judicials i electorals de Trump que, com a prototip de polític “creador del caos”, es mou còmodament en el fang de la confrontació. Es planteja així quina és la millor estratègia per enfrontar-s’hi amb efectivitat. Dani Rodrik pensa que s’ha d’evitar la “normalització” acadèmica “i mediàtica” de les idees trumpistes:
“Las universidades deben defender tanto la libertad de pensamiento cuanto los valores de la democracia liberal. Lo primero exige una interacción abierta con las ideas trumpistas. Lo segundo demanda calibrar cuidadosamente esa interacción, para no dar la menor imagen de estar rindiendo honores o distinciones a quienes sirven a un gobierno que viola tan groseramente las normas de la democracia liberal”.
Segons Víctor Lapuente, tant als Estats Units com al conjunt de les democràcies occidentals s’està lliurant una gran batalla entorn de l’autonomia de la societat envers els poders públics. Una batalla que als Estats Units passa per derrotar electoralment Donald Trump, amb la fita de les eleccions de mig mandat del proper novembre, amb unes prediccions ara per ara ( Nate Silver i RealClear Politics) favorables a uns demòcrates que arrosseguen però febleses i contradiccions (Frank Bruni/Jane Harman/Tim Ryan; retrat d’Alexandria Ocassio-Cortez publicat per David Remnick). Però, fins i tot, sense Trump, la democràcia nordamericana acumula des de fa massa temps episodis que acrediten un deteriorament seriós de l’Estat de dret, com exposa David Bronwich [2] en un matisat informe sobre l’accidentat primer tram del mandat , i que es tornarà a posar a prova amb els problemes judicials acumulats per Trump (Roger Senserrich, Amy Davidson Sorkin).
Tota una altra qüestió és si realment la democràcia està en perill de desaparició, segons el criteri d’ autors com Francis Fukuyama [3], Madeleine Albright o Steven Levitsky i David Ziblatt. En una extensa ressenya dels llibres de David Runciman (“How Democracy Ends”) i de Jonah Goldberg (“Suicide of the West”), Timothy Senk [4] relativitza la idea de una crisi total de la democràcia per assenyalar que més probablement estem assistint a la crisi de projectes democràtics caducats i a l’emergència de nous projectes, de manera que, a més de les hipòtesis del declivi senil i del suïcidi, hi hauria la possibilitat d’un renaixement democràtic, com també apunta Fernando Vallespín [5] en parlar de fatiga civilitzatòria. Tanmateix, l’optimisme liberaldemocràtic posterior a la caiguda dels règims comunistes s’ha convertit en el pessimisme actual en comprovar que la prosperitat econòmica i el benestar material poden assolir-se amb règims autoritaris i pragmàtics i sense compromisos sòlids amb unes regles internacionals compartides.
La mort de Kofi Annan ens recorda el deteriorament d’aquestes normes internacionals necessàries per configurar un ordre mundial estable. Michael Ignatieff [6] va escriure un retrat magnífic d’Annan amb ocasió de la publicació el 2012 de les seves memòries.
També la desaparició del senador John McCain evoca una classe de servidors públics decents a les antípodes de demagogs, mentiders i “creadors del caos” (Robert D.NcFadden, David Remnick).
* * * * *
Aquest estiu , la trasl·lació a Europa de tots aquests neguits té un nom propi: Steven Bannon, amb el seu anunci de fundar una organització -The Movement- per coordinar els diferents moviments populistes de dreta europeus que es proposen minar els fonaments de la Unió Europea. Les properes eleccions al Parlament Europeu constitueixen l’ocasió idònia per assajar el projecte de Bannon (Ivan Krastev) i per comprovar la solidesa de l’aliança antiimmigració impulsada per Orban i Salvini que ha designat Macron com l’enemic a batre. La irrupció de Bannon ha causat alarmisme en molts mitjans, en canvi Ian Buruma [7] no creu que tingui massa recorregut per les contradiccions entre els interessos dels diversos moviments populistes nacionals i per la nul·la experiència de Bannon en política europea.
L’amenaça del moviment de Bannon serà un cop d’atenció prou potent per activar un antídot polític eficaç contra els populismes antieuropeus? És cert que fins ara no ho han estat ni el Brexit (Salvador Llaudes), ni les regressions Il·liberals a Hongria i Polònia, ni el nou govern italià liderat en la pràctica per Matteo Salvini. Des de les pàgines d’Agenda Pública, Alberto Alemmano [8] proposa una gran concertació prodemocràtica a les eleccions europees, mentre que Álvaro Oleart i Luis Bouza [9] pensen que pot ser més eficaç una repolitizació europeista de base nacional.
Més enllà de les respostes electorals, Lluís Foix creu que encara hi som a temps si es consolida l’aliança històrica entre França i Alemanya amb el reforç d’una Espanya més implicada en la construcció europea. Però, per impulsar i aplicar quines polítiques? Per reforçar la sobirania europea, tot perdent la por a exercir el poder, contesten Joschka Fischer i Zaki Laïdi. Per completar la Unió Econòmica i Monetària amb totes les seves implicacions polítiques, socials i culturals, opina Miguel Otero [10]. Per aplicar una política d’immigració ajustada a les dades reals del fenomen, com explica Thomas Piketty. Per articular un Estat de benestar europeu, proposa Cristina Casabón. Per fer valdre elcapital de pau, convivència i prosperitat acumulat, diu Monika Zgustova, tot rememorant els 50 anys de l’agost del 68 a Praga. En definitiva, per evitar la decadència que metafòricament pot representar el col·lapse del pont Morandi a Gènova, assenyalen Jorge del Palacio i Antoni Puigverd.
* * * * *
L’estiu polític espanyol ha servit per consolidar el nou govern (Antoni Gutiérrez-Rubí), amb accions i gestos dirigits a definir de forma més nítida el seu projecte: activisme europeísta amb les trobades del president Sánchez amb Angela Merkel i Emmanuel Macron (Ignacio Varela) i el gest en política d’immigració amb la decisió sobre el vaixell Aquarius (Javier Pérez Royo); política de distensió en el laberint català; aposta per l’exhumació de les despulles de Franco del Valle de los Caídos (Manuel Arias Maldonado, Luis Arroyo); desgovernamentalització de RTVE (José Antonio Zarzalejos); gestos en política de gènere (Esteban Hernández) …
Al mateix temps, el Partit Popular ha passat pàgina ràpidament de l’etapa “marianista”, amb l’elecció de Pablo Casado com a nou líder (Lucía Méndez) i l’adopció d’una línia política més dretana i focalitzada en Catalunya i la immigració (Esteban Hernández[11], Xavier Vidal-Folch, Aloma Rodríguez), provocant una evolució mimètica de Ciudadanos (Esteban Hernández).
Les enquestes publicades durant els mesos de juliol i agost (CIS, Celeste-Tel, Gad-3, NC-Report, entre d’altres; i notes de Kiko Llaneras [12], Carles Castro, José Fernández-Albertos, Alberto Penadés i Jaime Miquel) registren aquesta consolidació del PSOE com a primer partit (26-27% dels vots), seguit d’un PP (23-24%) que amb el nou lideratge sembla haver aturat la tendència a la baixa, mentre que Ciudadanos (20-22%) veu allunyar-se l’expectativa tant d’esdevenir el primer partit com de sobrepassar el PP. I Unidos Podemos (15-17%) veu com una part del seus electors han tornat a confiar en els socialistes (Lucía Méndez). D’entre els diversos partits nacionalistes, ERC, PNV, Bildu i CC es mantenen estables, mentre que les estimacions de vot del PDECat es presenten força oscil·lants. Tampoc s’aprecia de moment la possibilitat d’un creixement significatiu de l’extrema dreta representada per Vox.
Però aquesta percepció pot ser només un miratge que s’esvaeixi amb el nou curs polític, on les contradiccions tot just insinuades del govern i la seva precària situació parlamentària poden donar pas a una singladura força accidentada (José Antonio Zarzalejos, Joan Tapia). Començant per l’orientació de la política econòmica (Josep Oliver), de la política fiscal (Manuel Escudero/Jesús Rodríguez, Francisco de la Torre) i de la política regulatòria, de la que el conflicte del taxi n’ha estat un exemple palmari (Arseni Gibert [13], Manuel A.Hidalgo) , així com les dificultats per aconseguir aprovar els pressupostos . Seguint amb la política catalana, on no sembla gens fàcil que el govern trobi suports a la seva voluntat de pacificació (Juan Luis Cebrián), ni que pugui esquivar les trampes amagades en les seves derivades judicials (José Antonio Zarzalejos, Jordi Nieva-Fenoll). O les dificultats per mantenir una línia coherent en la política d’immigració (Roger Senserrich [14], Jorge del Palacio, Margarita Martínez Escamilla). Ni que els gestos sobre la memòria històrica no contribueixin a fomentar la crispació política (Manuel Cruz [15] Víctor Lapuente).
Probablement, un clima de crispació sigui el més convenient pels partits polítics, especialment PSOE i PP, per polaritzar al màxim de cara a les futures eleccions (Teodoro León Gross), amb la il·lusió vana de retornar a un escenari bipartidista. Però ni està gens clar que l’actual panorama multipartidista sugui reversible a curt i mitjà termini, ni encara menys que l’exageració de les diferències contribueixi a afrontar els grans problemes del país (Ramón González Férriz [16], Ignacio Peyró).
* * * * *
Compàs d’espera a Catalunya a l’expectativa de veure si s’albira alguna possibilitat de sortir del cul-de sac (Oriol Bartomeus, Joan Majó). Una possibilitat fonamentada en la millora formal de les relacions entre els governs espanyol i català (Jordi Mercader), però ben remota a la vista de les declaracions enceses dels principals dirigents institucionals i polítics independentistes, que auguren una tardor calenta, i de Ciutadans i el Partit Popular, que clamen per tornar a aplicar immediatament l’article 155. Ni la proliferació de les picabaralles sobre l’ús i abús partidista de l’espai públic i de les institucions (Lola García, José Luís Martí [17] ni la persistència d’un relat poc respectuós amb la realitat (Paola Lo Cascio, Pau Luque, Francesc-Marc Álvaro) presagien res de bo.
La resolució judicial alemanya favorable als interessos de Carles Puigdemont han reforçat la seva voluntat d’erigir-se en el líder incontestat de l’independentisme (entrevista a Der Spiegel), amb el senyal potent de la iniciativa de la Crida Nacional per la República (Guillem Martínez, Jordi Amat [18], Joan Esculies [19] i l’objectiu persistent de crear les màximes dificultats a l’estat espanyol (Pau Luque) [20] Mentre, en els seus primers cent dies, el president Joaquim Torra actua d’acord amb el seu paper vicari gestionant el “mentrestant” amb una combinació de gestos conciliatoris amb el govern espanyol (entrevista a La Vanguardia) i de declaracions abrandades per mantenir el caliu dels adeptes (article de Torra [21] i rèplica d‘Antón Costas [22]; entrevista a Vilaweb).
Per tenir una visió general de l’estratègia independentista dels propers mesos, veure els articles (1 i 2) [23 i 24] de Robert Tugas a NacióDigital, on es planteja el dilema entre una línia centrada en la desobediència o una altra dirigida a ampliar la majoria independentista, a la vegada que es fixa l’objectiu prioritari de les eleccions municipals, amb la disjuntiva de llistes separades o unitàries. Un debat que concerneix en primer lloc la ciutat de Barcelona, proclamada per l’independentisme com la peça de caça major a cobrar-se a les municipals (Enric Company, Jordi Mercader).
La sensació de deteriorament de la convivència cívica ha tingut com a pedra de toc la commemoració dels atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017, on la voluntat suposadament compartida de centrar-se en el reconeixement de les víctimes (Montserrat Tura) ha estat a penes respectada per donar pas immediatament a la proclamació de consignes de part (Sergi Pàmies [25], Andreu Claret) . Malauradament, ens allunyem d’aquell ideal cívic de “viure quiet, no mai assenyalat,/ en una nació de bones gents plegades,/com cor vora de cor ciutat vora ciutat” que expressava Josep Carner en el seu poema “Bèlgica”, glossat per Jordi Amat.
En aquest context es difícil pensar que es puguin produir a curt termini passos efectius per desfer el nus de la qüestió catalana i per evitar una nova tardor calenta (Sergi Pàmies) alimentada per les commemoracions dels fets de fa un any i per l’evolució de la causa judicial contra els dirigents independentistes (Francesc-Marc Álvaro, Lola García). Però, ni que sigui a benefici d’inventari, és obligat deixar constància de les aportacions que es fan per contribuir a pensar i propiciar un diàleg futur, com la de Daniel Innerarity [26] amb una sèrie de cinc articles a Agenda Pública; o la d’Antoni Gutiérrez-Rubí proposant una metodologia modesta que permeti un arranjament (un “apaño”); o les condicions bàsiques pel desbloqueig que suggereix Juan-José López Burniol ; o les recomanacions de The Economist [27]en l’editorial del seu informe sobre la situació espanyola. L’amarga pregunta que ens podem fer es si serem a temps d’evitar una divisió irreversible de la societat catalana que porti a la destrucció de Catalunya (Lluís Bassets)[28].
* * * * *
Per acabar, un recordatori per Josep Fontana, l’historiador català més important des de Jaume Vicens Vives i un dels intel·lectuals de referència del país. En una entrevista publicada a L’Avenç (desembre 2001) [29], Fontana conversava amb Josep Maria Muñoz sobre la seva trajectòria vital i intel·lectual. I d’entre els molts obituaris que s’han publicat destaquem els de Carles Geli a El País i el de Marc Andreu a Crític.
I un apunt final per exaltar la figura de la gran Aretha Franklin, de la que David Remnick va publicar un sentit retrat a The New Yorker (2016), amb un video [30] d’un concert del 1968 a Amsterdam durant una de les seves rares gires europees.
* * * * *
ARTICLES RECOMANATS
(1) Editorial de The Boston Globe (16-08-18): “Journalists are not the enemy”
(2) David BROMWICH, “American Breakdown” a London Review of Books (9-08-18)
(3) Francis FUKUYAMA, “Against identity politics. The new tribalism and the crisis of democracy” a Foreign Affairs (september-october 2018
(4) Thimoty SHENK, “Is Democracy Really Dying? Why so many commentators share an overly grim view of America’s fate” a The New Republic (20-08-18)
(5) Fernando VALLESPÍN, “Fatiga civilizatoria” a El País (26-08-18)
(6) Michael IGNATIEFF, “Confesiones de Kofi Annan, prestigio moral y fragilidad” a Política Exterior nº 152 (marzo-abril 2013)
(7) Ian BURUMA, “La aventura europea de Steve Bannon” a Project Syndicate (7-08-18)
(8) Alberto ALEMMANO, “Un súper-PAC contra el asalto iliberal de Bannon” a Agenda Pública (1-08-18)
(9) Álvaro OLEART y Luis BOUZA, “Despolitizar la UE, politizar los diferentes proyectos europeos” a Agenda Pública (1-08-18)
(10) Miguel OTERO, “El futuro del euro: Sánchez y Macron frente a la Liga Hanseática” a Agenda Pública (29-07-18)
(11) Esteban HERNÁNDEZ, “Pablo Casado, ¿el Trump español?. El giro del Partido Popular” a El Confidencial (31-07-18)
(12) Kiko LLANERAS, “El vuelco político eleva a Sánchez” a El País (3-08-18)
(13) Arseni GIBERT, “Taxis (TX), peluquerías unisex (PU) y administraciones públicas (AP)” a Agenda Pública (31-07-18)
(14) Roger SENSERRICH, “Inmigración, pateras y miedos infundados” a Politikon (30-07-18)
(15) Manuel CRUZ, “Franco y ‘Cine de barrio’” a El Confidencial (25-08-18)
(16) Ramón GONZÁLEZ FÉRRIZ, “O conmigo o contra mí: el partidismo atroz que despedaza la democracia española” a El Confidencial (28-08-28)
(17) José Luís MARTÍ, “Libertad de expresión, democracia y lazos amarillos” a Agenda Pública (29-08-18)
(18) Jordi AMAT, “Canvi de paradigma” a La Vanguardia (29-07-18)
(19) Joan ESCULIES, “¿Qué pretende la Crida Nacional?” a El País (9-08-18
(20) Pau LUQUE, “Apunts per a una teoría del pollastre” a El País (30-08-18)
(21) Quim TORRA, “Com un sol poble, contra el feixisme” a Públic (4-08-18)
(22) Antón COSTAS, “Dictadura de la minoría independentista radical” a El Periódico (7-08-18)
(23) Roger TUGAS, “Una estratègia republicana comuna: desobediència o eixamplar majoria?” a Nació Digital (11-08-18)
(24) Roger TUGAS, “Una estratègia republicana comuna: municipals amb llistes unitàries o separades?” a Nació Digital (12-08-18)
(25) Sergi PÀMIES, “El dol com a coartada” a La Vanguardia (14-08-18)
(26) Daniel INNERARITY, “La cuestión del método: una democracia de negociación” a Agenda Pública (27-07-18)
(27) Lied de The Economist (26-07-18): “Lessons from Spain’s recovery after the euro crisis”
(28) Lluís BASSETS, “Dividir Catalunya, destruir-la” a El País (27-08-18)
(29) Entrevista a Josep FONTANA a L’Avenç nº 264 (desembre 2001)
Reproduïda al número extraordinari de L’Avenç de desembre de 2017
(30) Concert d’Aretha Franklin a Amsterdam 1968 a Arte TV