L’incertesa que creen les vicissituds fluctuants de la crisi financera i del deute està generant una mena de fatiga psicològica que, a la vegada, dificulta discernir amb claredat el sentit dels esdeveniments. Ramon Aymerich compara aquesta sensació d’haver de recomençar cada dia a l’experimentada pel protagonista del film “El dia de la marmota”. Paradoxalment, aquesta sensació d’immobilitat i de repetició és el resultat de l’asincronia entre el temps dels mercats que reaccionen instantàniament a la informació continua i el temps de l’economia real i de la política que funcionen amb processos temporals necessàriament més lents. En aquest sentit és del tot pertinent la cita de Neal Gabler que il·lustra aquesta paradoxa: “En el futur tindrem més i més informació … No hi haurà res que no sapiguem. Però no hi haurà ningú pensant això”
- Ramon AYMERICH, “Recomençar cada dia” a La Vanguardia (15-09-11)
- Neal GABLER, “The Elusive Big Idea” a The New York Times (13-08-11)
Per sort hi ha qui no renuncia a l’hàbit de pensar i a estimular una concepció reflexiva de la política. Daniel Innerarity, tot comentant el darrer llibre del neocomunista Slavoj Zizek: “Living in the end times”, centra l’atenció en la devaluació del llenguatge polític i concretament de la idea de canvi. Vivim en un temps en el que la política s’ha vist desposseïda de la seva capacitat d’acció per produir canvis, mentre que el canvi cultural, social o tecnològic ha esdevingut una constant imparable. De tal manera que la política esdevé l’àmbit d’administració de l’estancament. Una situació que provoca en els reformistes el lament sobre la lentitud de les reformes i en els radicals la queixa sobre la manca d’alternativa. Aquesta perplexitat i impotència de les esquerres per construir una nova proposta per superar la crisi, que sintetitzi el pragmatisme dels reformistes amb l’impuls moral dels radicals, és objecte de reflexió per part de Fernando Vallespín. Una nova aportació a la refundació de la socialdemocràcia apareix aquests dies a França. Es tracta del llibre de Philippe Agihon i Alexandra Roulet: “Repenser l’Etat. Pour une social-démocratie de l’innovation” (Seuil-La République des Idées. Paris, 2011), del que el Nouvel Observateur d’aquesta setmana en fa esment, amb una entrevista a Agihon. La tesi mantinguda en aquest llibre és la necessitat d’un canvi profund en la naturalesa i les funcions de l’Estat. Per superar la crisi cal Estat, però un altre Estat, que inverteixi en el creixement i la innovacó, que garanteixi el contracte social, que protegeixi de les incerteses i que sigui imparcial:
- Daniel INNERARITY, “El lenguaje del cambio” al suplement “Babelia” de El País (10-09-11)
- Fernando VALLESPÍN, “Tener la razón no basta” a El País (16-09-11)
- Philippe AGIHON, “Etat d’urgence” a Le Nouvel Observateur nº 2.445 (15-09-11)
En la mort de Josep Termes té interès recordar que el debat de fons sobre els orígens del catalanisme ha marcat la política catalana contemporània. Un debat que va tenir com a referència la publicació el 1967 del llibre de Jordi Solé Tura, “Catalanisme i revolució burgesa”, que va suscitar una agra reacció de Josep Benet a les pàgines de la revista “Serra d’Or”. El mateix Solé Tura va admetre en l’edició en castellà de la seva obra (1970) el caràcter massa simplista de la seva identificació entre catalanisme i burgesia catalana. En tot cas, va correspondre a Josep Termes encetar la reflexió sobre el caràcter popular del catalanisme (“Problemes d’interpretació del nacionalisme català”, 1974), en contraposició a la línia marxista ortodoxa de Pierre Vilar, Solé Tura o Joan Lluís Marfany. Els treballs de Termes sobre el catalanisme popular van ser recopilats en el llibre “Les arrels populars del catalanisme” (Empúries. Barcelona, 1999). Sobre la personalitat cultural i cívica de Termes, veure la llarga conversa amb Josep Maria Muñoz, publicada al número de juny de 2011 de L’Avenç:
- Entrevista a Josep TERMES: “La història com a nostàlgia” a L’Avenç nº 369 (juny 2011)
En relació a l’actualitat de la política internacional, resulta rellevant l’efervescència de tot l’Orient Pròxim, convertit, segons Lluís Bassets, en un laboratori de la transició d’un món unipolar a un altre multipolar. El progressiu retraïment nordamericà de la regió i l’aïllament israelià (Yossi Beilin) suposen una oportunitat per a Turquia d’adquirir un lideratge determinant en un islam multipolar, immers en procés de canvi (Egipte, Libia, Tunisia, Síria) que acabarà per afectar d’una manera o d’una altra països clau com l’Arabia Saudita o el Pakistan (Shahid Javed Burki). Sobre les conseqüències per a Europa del retraïment militar i polític dels Estats Units del Orient Pròxim i de la seva dedicació prioritària al Pacífic, veure la reflexió de Joschka Fischer:
- Lluís BASSETS, “El islam multipolar” a El País (15-09-11)
- Yossi BEILIN, “Una pau en altres condicions” a La Vanguardia (13-09-11)
- Shahid Javed BURKI, “El Pakistan després de l’11-S” a La Vanguardia (12-09-11)
- Joschka FISCHER, “Salidas para Europa” a El País (13-09-11)
L’alerta sobre el perill de caure en una segona gran recessió provoca respostes divergents als Estats Units i a Europa. Obama reacciona amb un pla d’ocupació, conscient que es juga la reelecció en el terreny econòmic, i emplaça els republicans a centrar el debat electoral en la creació de llocs de treball (Paul Krugman). Al mateix temps, economistes nordamericans com Kenneth Rogoff proposen afluixar el control monetari per permetre una inflacó moderada que alleuji la situació dels deutors i faciliti la seva recuperació (Manuel Manchón). Per contra, a Europa segueix inflexible l’ortodòxia fixada per Alemanya que proposa com a única sortida les polítiques d’ajustament pressupostari. Però hi ha prou indicis, que explica Xavier Vidal-Folch, que la crisi del deute sobirà europeu ha esdevingut una preocupació global, que comporta la implicació dels Estats Units i dels països emergents per tal d’evitar que les solucions europees decidides el passat 21 de juliol no disposin del temps necessari per a la seva aplicació:
- Paul KRUGMAN, “Quemarles el pelo” a El País (11-09-11)
- Manuel MANCHÓN, “La sortida de la inflació” a Ara (11-09-11)
- Xavier VIDAL-FOLCH, “Inauguramos una nueva fase” a El País (15-09-11)
Pel que fa a l’actualitat espanyola, una nova enquesta (Metroscopia/El País) segueix registrant una distància superior als 10 punts en el vot estimat de PP i PSOE (14.1, en aquest cas), amb una opinió que dóna per descomptada la victòria del PP, malgrat que Rubalcaba supera Rajoy en la majoria d’ìtems que defineixen la personalitat i atributs presidencials:
- Enquesta de Metroscopia (7-8/09/11) per a El País (12-09-11)
Mentre, les decisions adoptades per evitar l’agreujament de la crisi del deute, com la reforma constitucional, alimenten la percepció de la inanitat de la política davant del poder econòmic, en interpretar-se aquestes decisions com a simples gesticulacions a falta d’una estratègia solvent i eficaç (veure les crítiques de Manuel Castells i de Joan J.Queralt a la reforma constitucional). Per la seva banda, José Maria Ridao alerta de la fragilització del sistema polític espanyol que podria comportar una escenari postelectoral amb un PP hegemònic i un PSOE sense perspectives de recuperació a mig termini. Una fragilització a la que sens dubte contribuiria l’agreujament de l’enrariment de les relacions entre Catalunya i Espanya. Un perill al que es mostren especialment sensibles alguns comentaristes de La Vanguardia (Ónega, Zarzalejos) i que els porta a veure en Mariano Rajoy una promesa d’una política moderada (editorial del 16 de setembre):
- Manuel CASTELLS, “Ciutadans i mercats” a La Vanguardia (10-09-11)
- Joan J.QUERALT, “Els dubtes de la reforma constitucional” a El Periódico (13-09-11)
- José María RIDAO, “El mando y el liderazgo” a El País (12-09-11)
- Fernando ÓNEGA, “Catalunya, adéu?” a La Vanguardia (15-09-11)
- José Antonio ZARZALEJOS, “La gestió de la diferència” a La Vanguardia (15-09-11)
- Editorial de La Vanguardia (16-09-11): “El moderantisme de Rajoy”
Una altra de les decisions governamentals que no poden dissimular el seu caràcter improvisat i desesperadament electoralista és la reactivació de l’impost sobre el patrimoni. Aquesta mesura s’adopta en consonància amb un clima d’opinió que considera que cal retrobar l’equilibri del sistema fiscal i que l’ajust no pot gravitar exclusivament sobre la reducció de la despesa públic, però no deixa de ser un pegot circumstancial, lluny d’una lògica global de reforma de la fiscalitat. Una reforma que hauria de recuperar la progressivitat, eliminar privilegis injustificats, corregir mecanismes d’elusió fiscal. Veure les opinions de David Taguas, José María Ruiz Soroa, Antonio Duran-Sindreu i Guillem López Casasnovas:
- David TAGUAS, “Fiscalitat i estalvi: una anàlisi global” a La Vanguardia Diners (11-09-11)
- José María RUIZ SOROA, “¿Existen los ricos?” a El País (12-09-11)
- Antonio DURAN-SINDREU, “Coherència i amnèsia fiscal” a La Vanguardia (16-09-11)
- Guillem LÓPEZ CASASNOVAS, “Impost de patrimoni: un ‘no’ per un ‘si’” a El Periódico (16-09-11)
Poca cosa a retenir de l’actualitat catalana, amb un Onze de Setembre ritual, on any rere any es repeteixen les mateixes declaracions i gesticulacions, aquest any alimentades per la polèmica sobre la immersó lingüística. La desorientació del catalanisme (en el sentit exposat en els apunts de la setmana passada) afecta tant al seu projecte de futur, a la seva interpretació i relació amb la societat i a les forces socials i polítiques de que disposa. Antoni Puigverd alerta sobre els efectes desastrosos que pot tenir l’enfonsament del PSC, un dels pilars polítics centrals del país, i de la dificultat de CiU per ocupar en exclusiva la centralitat, en una situació en la que un avenç important del PP pot suposar un canvi profund en la percepcó social i política del país, amb el risc de cristal·lització d’una divisió comunitària:
- Antoni PUIGVERD, “Què toca i per a qui toca el catalanisme?” a La Vanguardia (12-09-11)