FOCUS PRESS SETMANAL 105

 

 

Un altre estiu d’inquietud  ha sentit Antoni Puigverd, tot recordant altres moments d’incertesa de la història europea, en el que hem assistit a la paradoxal europeització de l’antieuropeisme (Máriam Martínez-Bascuñán) de la mà de una cinquena  columna populista (Guy Verhofstadt) a la que l’statu quo europeu haurà d’enfrontar-se a les eleccions al Parlament Europeu de 2019 (Esteban Hernández). Amb raó, Enric Juliana afirma que la prioritat és Europa,  però no hi ha indicis suficients per esperar que les eleccions europees es plantegin obertament com una confrontació entre els partidaris d’una societat oberta i els d’una societat tancada (Jean Pisani-Ferry) [1]. Com afirma Pablo Simón [2]: “Vivimos unos procesos de transformación estructural de fondo que han detonado con la crisis. Creo, sin duda, que vamos a tener que hablar mucho de estas cuestiones en un contexto convulso y cambiante, así que más vale no sentir demasiada nostalgia por el mundo pasado. Lo que sea que se asiente, será de otra forma“.

En els orígens de la incertesa d’avui hi ha sens dubte la crisi financera que es va descabdellar ara fa 10 anys, amb la fallida de Lehman Brothers, sobre la que  José Luis Peydró [3] n’explica les conseqüències, tot destacant que les importants correccions en la regulació del sistema financer no evitaran noves crisis pel risc d’un deute global molt elevat i per la relaxació dels controls als Estats Units i les dificultats de coordinació a la Unió Europea. La incapacitat per ordenar racionalment un sistema en crisi porten a Josep Oliver a pronosticar una llarga tardor de la democràcia.

En la mort del senador John McCain (veure l’elogi fúnebre de Barack Obama) s’ha fet més patent l’erosió del sistema polític nordamericà basat en un complex equilibri de pesos i contrapesos i en la capacitat d’arribar a acords bipartidistes (Eduardo Suárez) [4]. L’extrema polarització política i mediàtica fa inviable aquell estil de fer política i, amb el temps, la mateixa democràcia: la promesa de democratització digital s’ha convertit en una fragmentació del demos i en la dilució de la ciutadania en grups tribals, com exposa Màriam Martínez-Bascuñán [5] en un assaig que publica la Revista de Libros.

A les inquietuds i incerteses generals, hi hem d’afegir les pròpies, que són escrutades pels analistes polítics en iniciar-se el nou curs. Enric Juliana [6] jerarquitza els problemes per la seva gravetat: Europa, amb la crisi de la immigració i la metàfora de Gènova; Catalunya, en un atzucac irresoluble; Barcelona, la gran batalla política catalana del 2019; les incògnites del calendari electoral (avançaments a Espanya (enquestes de NC Report i Sociométrica) , Andalusia … o Catalunya?) … Sense oblidar la crisi que sacseja la cúpula de l’Església catòlica.

Per la seva banda, Sergi Picazo i Roger Palà focalitzen els grans temes del nou curs en la batalla de Barcelona, el judici de l’1-O i les seves conseqüències, una nova mobilització feminista, el balanç dels 10 anys de la crisi i la lluita pel dret a l’habitatge.

La relativa bonança econòmica espanyola dels últims temps està mutant en una desacceleració que comença a afectar l’ocupació (Raül Segarra). Al temps que la feblesa del nou govern no permet afrontar els problemes estructurals dels comptes públics, especialment el disseny i aplicació d’una política fiscal coherent (Manuel A.Hidalgo) [7],  amb el risc d’originar-se una nova crisi del deute públic (José Carlos Díez). El retorn de l’economia a la primera línia dels problemes del país hauria d’alterar una agenda política molt centrada fins ara en els gestos simbòlics, com els relacionats amb la memòria històrica  (Alicia Gil),  amb propostes tan discutibles com la de voler establir una comissió de la veritat sobre el franquisme (Juan Luis Cebrián).

A un any de l’inici de la fase aguda de la crisi catalana (Argèlia Queralt), predomina la sensació de bloqueig provocat tant per la anòmala situació dels polítics presos  i a l’estranger (editorial de política&prosa) com per la confusió estratègica i el buit de lideratge de l’independentisme (Francesc-Marc Álvaro) [8]. L’esperada conferència del president Joaquim Torra confirma la percepció de la manca d’estratègia i de direcció política, en fiar-ho tot a la mobilització popular de resposta a la futura sentència del judici de l’1-O (Josep Ramoneda, Guillem Martínez).

L’experiència viscuda a Catalunya fa adient la reflexió sobre la “impaciència democràtica” que publica Manuel Arias Maldonado:  [9] “… la comparación entre estas dos impaciencias –la del movimiento por los derechos civiles norteamericano y la del independentismo catalán contemporáneo– muestra a las claras la necesidad de evaluar cuidadosamente aquellas demandas que, en el interior de una democracia, apuestan por acelerar el ritmo ordinario de la vida política. Si no podemos en ningún caso afirmar que las mayorías tengan razón por el hecho de ser mayorías, tampoco los impacientes la tienen: por mucha prisa que lleven”.

ARTICLES RECOMANATS

(1) Jean PISANI-FERRY, “Europa podría perder su oportunidad para el realineamiento político” a Project Syndicate (30-08-18)

(2) Pablo SIMÓN, “Votar con clase en tiempos de cólera” a Politikon (6-09-18)

(3) José Luís PEYDRÓ, “Diez años después de Lehman Brothers: consecuencias y nuevas crisis” a Nada es Gratis (4-09-18)

(4) Eduardo SUÁREZ, “John McCain y el fin de una idea de Washington” a Letras Libres (30-08-18)

(5) Máriam MARTÍNEZ-BASCUÑÁN, “Democracia Digital: el nuevo poder inaprensivo” a Revista de Libros (5-09-18)

(6) Enric JULIANA, “Diccionario de verano” a La Vanguardia (2-09-18)

(7) Manuel Alejandro HIDALGO, “Necesitamos hacendistas, no especialistas en ‘marketing’” a Agenda Pública (2-09-18)

(8) Francesc-Marc ÁLVARO, “Punxar el globus” a La Vanguardia (6-09-18)

(9) Manuel ARIAS MALDONADO, “Impaciencia democrática” a Revista de Libros (5-09-18)