Apunts de lectura, 8

Els atempats de l”11 de setembre de 2001 i les seves coseqüències vistos en la perspectiva dels deu anys transcorreguts apareixen més com un accident de la història que com un fet central de l”evolució mundial en tota una dècada. O si es prefereix, vist d”una altra manera, com un esdeveniment que distreu els Estats Units i Occident en general i el món islàmic dels canvis profunds en la distribució del poder global que s”estaven produïnt, de manera que els guanyadors relatius acabarien sent els països emergents no contaminats per la lògica de xoc de civilitzacions implícita en la reacció política i militar a l”11-S (Xina, India, Brasil … i, atenció, Turquia). És aquest un punt de vista compartit per analistes com Timothy Garton Ash o Paul Kennedy, i que l”intent de rectificació de la dinàmica de la guerra contra el terror protagonitzat per Obama i la progressiva marginalització del gihadisme islàmic  no farien altra cosa que confirmar. Però aquestes correccions no poden amagar que el canvi d”Obama, si bé ha reeixit en el canvi de discurs amb una obertura de comprensió i col·laboració amb el món islàmic (veure el reconeixement de Jean Daniel), no ha estat capaç de resoldre les guerres descabdellades arran de l”11-S. I, d”altra banda, el nou protagonisme de les revoltes democratitzadores del món àrab (de futur encara incert) no poden ocultar l”arrelament de l”islamisme radical en països clau com el Pakistan o la radicalització del conflicte del Pròxim Orient amb un Israel cada cop més  bunqueritzat. José Ignacio Torreblanca sintetitza amb encert l”evolució ideològica d”aquests anys en proposar una relectura no apriorística de l”optimisme de Fukuyama i l”escepticisme de Huntington:

  • Timothy GARTON ASH, “The years since 9/11 already look like a detour, not the main road of history” a The Guardian (7-09-11)
  • Paul KENNEDY, “¿Debilitó o fortaleció a EEUU el 11-S?” a El País (8-09-11)
  • Jean DANIEL, “Ces dix ans qui ont changé le monde” a Le Nouvel Observateur nº 2.444 (8-14/09/11)
  • José Ignacio TORREBLANCA, “Bin Laden ante el espejo” a El País (9-09-11)

No cal insistir en que Europa no ha sabut trobar el seu lloc en tots aquests anys, de manera que la crisi no ha fet altra cosa que augmentar els seus dubtes existencials, en comprovar les insuficiències de la seva institucionalització per operar amb eficàcia en una situació tan adversa. Avui, es repeteixen els diagnòstics sobre els mals de la Unió i de l”eurozona, acompanyats de recomanacions per aprofondir la unitat fiscal i econòmica, i més enllà per adquirir l”estatura política necessària per actuar en el món global,  com les que proposa el Consell per al Futur d”Europa del Nicolas Berggruen Institute (www.berggruen.org ): aplicació ràpida del fons europeu aprovat el passat juliol; capitalització adequada del sector financer; instruments de federalisme fiscal i coordinació econòmica: hisenda europea, eurobons, sistema de control i disciplina fiscal; resolució ordenada de la crisi del deute; estratègia europea de creixement; pacte social per preservar el model social europeu; política exterior europea; i, finalment, democratització de les institucions. Però del món dels consells dels polítics enretirats al de la dura realitat dels polítics en actiu hi ha tot un camí difícil a recórrer, amb eleccions pel mig que condicionen i compliquen les decisions, com exemplifica clarament la trajectòria d”Angela Merkel. Sobre l”evolució de la percepció alemanya d”Europa i dels seus interessos de fons, veure l”apel·lació europeista d”Ulrich Beck i l”interessant apunt històric de Juan-José López Burniol, a propòsit de Konrad Adenauer, sobre la diferent perspectiva dels alemanys de l”oest i de l”est. Com a contrapunt al voluntarisme que expressen aquestes opinions, es fan notar opinions que consideren insuperable la crisi de l”euro amb el seu actual disseny i es pronuncien per començar de nou amb una divisió monetària d”Europa entre una zona marc a l”entorn d”Alemanya i una altra zona perifèrica, com a millor manera de garantir la represa del creixement (Joachim Voth):

  • Tony BLAIR, Jacques DELORS, Felipe GONZÁLEZ, Mario MONTI, Gerhard SCHROEDER …, Nouriel ROUBINI, Joseph STIGLITZ, Anthony GIDDENS  …,  “Europa es la solución, no el problema” a El País (8-09-11)
  • Ulrich BECK, “Más justicia mediante más Europa” a El País (3-09-11)
  • Juan-José LÓPEZ BURNIOL, “El gran ancià del Rin” a El Punt/Avui (9-09-11)
  • Joachim VOTH, “El euro no puede durar” a El Mundo (4-09-11)

La incidència de la reforma constitucional per establir la “regla d”or” de l”equilibri pressupostari confirma, sinó accentua, el caràcter desigual de la competició electoral espanyola, clarament decantada a favor del Partit Popular (veure la crònica de Carlos Cué i Luis R.Aizpeolea; i el pervers comentari de Pedro J.Ramírez), com il·lustra l” enquesta publicada pel diari El Mundo que fixa l”avantatge del PP sobre el PSOE en 14.8 punts, al temps que registra un alt nivell d”acceptació dels motius adduïts per justificar la reforma. Davant d”aquestes expectatives, què pot fer el PSOE? José Luis Álvarez aconsella donar la batalla per arrabassar les classes mitjanes al Partit Popular, especialment vulnerables en una situació de crisi,  en veure compromesa la seva aspiració de progrés econòmic i social. Per aconseguir-ho proposa reconèixer obertament els valors amb els que s”identifica la classe mitjana (mèrit, responsabilitat, esforç) i a la vegada comprometre”s en el bon funcionament de l”administració i dels serveis públics. I també presentar-se com la garantia de la igualtat d”oportunitats en front de les elits que taponen la mobilitat vertical (identificables amb el PP). Però si el PSOE no té prou temps ni prou reserves de credibilitat per reeixir en  aquest gir cap a les classes mitjanes, el que hauria d”evitar de totes totes és la temptació esquerranista de retornar a les “essències del socialisme”, com es veu que proclama l”actual primer secretari del socialisme barceloní:

  • Carlos CUÉ y Luis R.AIZPEOLEA, “La batalla más desigual” a El País Domingo (4-09-11)
  • Pedro J.RAMÍREZ, “La sorprendente semana en la que el PSOE pidió el voto para Rajoy” a El Mundo (4-09-11)
  • Enquesta de Sigma Dos per a El Mundo (4-09-11)
  • José Luis ÁLVAREZ, “Arrebatar la clase media al PP” a El País (4-09-11)

Mentre, el debat sobre els efectes econòmics i polítics de la reforma constitucional segueix ben viu. Javier Pérez Royo admet que, més enllà de ser una resposta d”emergència, es tracta d”un pas en la línia del procés de constitucionalització de la Unió Europea que com a mínim tots els països de l”eurozona hauran de seguir si es vol assegurar la supervivència de la Unió. Un procés que suposa una evident limitació de sobirania, inherent però al progrés de la integració europea. Ara bé,  si es tracta de cedir sobirania és evident que el procediment emprat resulta manifestament inadequat, tal com exposa amb rotunditat Antón Costas, en criticar la manca de transparència de la decisió adoptada. També és objecte de severes objeccions l”efecte de la regla de dèficit, que porta implícita la intensificació de l”austeritat, en la recuperació econòmica. Unes objeccions que entren de ple en el debat entre els doctrinaris de l”austeritat (un exemple contundent el tenim en un article de Wolfgang Schäuble publicat aquesta setmana) i els partidaris dels estímuls fiscals (dels que Krugman és un infatigable apòstol). Objeccions que també apunten a la inutilitat de la reforma per la seva nul·la incidència en el retorn de la confiança dels mercats que, segons César Molinas, passa per demostrar que s”adopten i apliquen les reformes estructurals que han de permetre que l”economia espanyola torni a créixer  i, per tant, estigui en condicions d”honorar els deutes compromesos. Per la seva banda, Jordi Sevilla mostra el seu astorament per la desorientació ideològica que suposa aquesta decisió del govern socialista en la mesura que accepta implícitament la ideologia de la desconfiança vers la política democràtica (en aquest sentit Sevilla segueix el fil de l”interessant llibre d”Ignacio Sánchez-Cuenca: Más democracia, menos liberalismo, editat per Katz, 2010):

  • Javier PÉREZ ROYO, “La reforma constitucional en perspectiva” a El País (5-09-11)
  • Antón COSTAS, “Cartas secretas, estrategias democráticas!” a El País Negocios (4-09-11)
  • Wolfgang SCHÄUBLE, “Why austerity is only cure for the eurozone” al Financial Times (5-09-11)
  • César MOLINAS, “La correguda de la gallina decapitada” a La Vanguardia Dinero (4-09-11)
  • Jordi SEVILLA, “Reformas o Constitución” a El Mundo Mercados (4-09-11)
  • Xavier VIDAL-FOLCH, “Una chapuza económica en la Constitución” a El País (8-09-11)

Un altre aspecte polèmic de la qüestió és sens dubte la seva repercussió en el pacte constitucional espanyol, a causa sobretot de la marginació de les minories del consens. Les suspicàcies sobre el significat recentralitzador de l”actuació de PSOE i PP són expressades per Enoch Albertí i alimentades per posicions -com la defensada per Jorge de Esteban– que reclamen un pacte constitucional per acabar amb el que consideren la desvirtuació del genuí Estat autonòmic:

  • Enoch ALBERTÍ, “Un pas més en la deriva centralista de l”Estat” a El Periódico (8-09-11)
  • Jorge de ESTEBAN, “Hay que restablecer el pacto constitucional” a El Mundo (5-09-11)

Un té la sensació que arribem a l”Onze de Setembre de 2011 en un  dels  moments més baixos del  catalanisme des de fa molt de temps, si entenem el catalanisme com un ampli i plural moviment cívic i polític que promou i defensa els interessos col·lectius dels catalans, la seva complexa identitat nacional i el seu autogovern en un marc interdependent. Aquesta sensació és alimentada per la gran i profunda distància entre l”expressió d”indignació col·lectiva que va suscitar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l”Estatut i la difícil realitat econòmica, social, política i institucional de la Catalunya d”avui., que fa posar en dubte la capacitat real de reaccionar davant de situacions futures que probablement posaran a prova la consistència del país i del catalanisme que l”ha vertebrat. Tinc la impressió que darrera de l”article publicat per Jordi Pujol diumenge passat a La Vanguardia resideix un fons de desconfiança en la capacitat de resposta col·lectiva, començant pel sistema polític, i d”aquí l”apel·lació a una societat civil, a la que paradoxalment va intentar domesticar durant el seu llarg mandat. Una crida difícil a la vista de la dimissió de les elits econòmiques del país que han deixat colonitzar les seves empreses per una casta tecnocràtica cada cop més desarrelada, com denuncia Rafael Nadal. Si passem al camp polític, les raons per desconfiar de les possibilitats d”articulació d”un catalanisme renovat          s”incrementen exponencialment. D”una banda, es produeix la paradoxa d”un avenç evident de l”independentisme en les seves diverses variants que es tradueix en una creixent fragmentació del seu espai polític, amb una ERC decidida a consumar un nou suïcidi polític, obsessionada per la competència de la CUP, i que pot acabar per convertir-se una altra vegada en un apèndix de Convergència i Unió. D”altra banda, la coalició governant corre  el risc de confondre el quasi-monopoli polític aconseguit per la  seva habilitat tàctica en aprofitar els errors dels seus adversaris polítics amb  una investidura per liderar de forma hegemònica una nova etapa del catalanisme, però segueix sense endivinar-se en què consisteix el seu projecte (més enllà del mantra del pacte fiscal), ni el president Mas ha donat proves suficients de lideratge integrador. I, francament, quan CiU anuncia greus enfrontaments i amenaça el PP … no acosengueix impressionar ningú. I, a sobre, el PSC està com està, a un pas d”esdevenir irrellevant i prescindible en la política catalana, sense entendre que  difícilment podrà sobreviure (és a dir recuperar la centralitat) si es ressigna a viure al dia, perquè el retard acumulat en afrontar els seus problemes de fons (afirmació de la seva sobirania i de la prioritat del seu projecte català i la reforma democràtica de la seva organització, entre d”altres) el fan presoner de l”agenda dels altres i d”esdeveniments que no controla. De la  suma de tots aquests factors en resulta la incapacitat efectiva de resposta de Catalunya, tal com explica de forma suggerent José Luis Álvarez. Potser una exemple de com recuperar la capacitat col·lectiva constructiva del catalanisme   ens el doni el procés que ha portat a assumir la immersió lingüística com un objectiu nacional que uneix i no divideix, però -com recorda Xavier Bru de Sala- l”independentisme que es creu que ja és majoritari és incapaç d”entendre aquesta lògica quan s”omple la boca d”eslògans que parlen d”un país, una llengua, una escola (Òmnium Cultural). Prefereixen retroalimentar-se amb el nacionalisme espanyol i viure tots plegats més còmodes en l”afirmació comunitarista, sense la necessitat de trencar-se el cap en la gestió d”una realitat complexa:

  • Jordi PUJOL, “A la gent que s”espanta” a La Vanguardia (4-09-11)
  • Rafael NADAL, “Executius” a La Vanguardia (9-09-11)
  • José Luis ÁLVAREZ, “Catalunya, sense poder tou” a La Vanguardia (5-09-11)
  • Xavier BRU DE SALA, “El front obert de la immersió” a El Periódico (9-09-11)