Apunts de lectura, 7

Enguany la tòpica pausa estival s”ha vist alterada per una munió de fets que certifiquen la profunditat de la crisi poliédrica  en la que estem instal·lats. Sens dubte hem viscut un estiu tempestuós (Van Rompuy), fruit d”un temps borrascós (Manuel Castells) del que no es veu el final. Un estiu del que potser seria la seva cançó més  adient un vell standard del 1933, “Stormy Weather”, a poder ser en la versió de Billie Holiday (un bon entreteniment és comparar-ne versions a “Spotyfy”: no estan gens malament les de Judy Garland, Betty Carter, Sara Vaughan, Joni Mitchell i, fins i tot, la de Jessye Norman …) …

  • Manuel CASTELLS, “Temps borrascosos” a La Vanguardia (27-08-11)     Sumària descripció dels fets més rellevants de l”estiu amb una clau interpretativa centrada en la crisi de model de vida

Efectivament, els episodis vinculats a la crisi econòmica i financera s”han succeït sense cap respir, amb la dramàtica negociació del sostre de despesa de l”administració nordamericana i l”expectativa d”una possible suspensió de pagaments; amb  la persistència agreujada de la crisi del deute dels països de la perifèria de l”eurozona, afectant de ple Itàlia i Espanya i apuntant fins i tot a França; amb les habituals dificultats europees per adoptar mesures de coordinació econòmica que aturin l”especulació contra l”euro; amb la desconfiança dels mercats accentuada pel temor a una recaiguda en la recessió (Nouriel Roubini) … Tot plegat confirma que estem presoners d”una espiral perversa: el temor al baix creixement provoca desconfiança i encareix el deute que, a la vegada, es menja els estalvis assolits amb els plans d”austeritat, impedint un creixement vigorós …

  • Nouriel ROUBINI, “¿Está el capitalismo condenado al fracaso?” a Expansión (1-09-11)

La generalització de les polítiques d”austeritat i de les retallades socials aprofundeixen les desigualtats socials i fracturen la cohesió, a la vegada que provoquen  una creixent inestabilitat social i moviments de protesta, expressats de forma diversa arreu del món, però amb el denominador comú de comptar amb els  mitjans de les xarxes socials -fins fa poc inèdits- per expandir-se. Moviments pacífics, com els d”Espanya, Israel, la India, Xile …; moviments violents, com els avalots viscuts a Londres i altres ciutats angleses …, que podrien anunciar la mutació cap a una protesta menys assimilable pel sistema (Xavier Antich)

  • Xavier ANTICH, “Alguna cosa està passant” a La Vanguardia (22-08-11)

Dos professors de la Universitat Pompeu Fabra –Jacopo Ponticelli i Hans-Joachim Voth- han establert una certa correlació entre les retallades de les despeses socials  i la conflictivitat social després d”analitzar una sèrie llarga europea entre 1919 i 2009 …

  • Jacopo PONTICELLI and Hans-Joachim VOTH: “Austerity and Anarchy: budget cuts and social unrest in Europe, 1919-2009” (august 2011). Discussion Papers Series nº 8.513 del Centre for Economic Policy Research (www.cepr.orgComentaris de Moisés NAÍM, “Test: ¡Adivina el país!” a El País (14-08-11) ; i de Ramon AYMERICH, “L”austeritat que porta al malestar” a La Vanguardia Dinero (21-08-11)

El professor Jesús Casquete analitza el moviment dels indignats espanyols, que caracteritza com un moviment d”autoorganització social motivat per la crítica al subsistema polític (en demanda d”una millor democràcia) i del subsistema econòmic (en demanda de més justícia social), protagonitzat fonamentalment pel “precariat” que es rebel·la contra les seves pobres expectatives de futur, que multiplica la seva capacitat de difusió i d”organització amb la utilització de les noves tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials, que troba en la campanya electoral municipal el moment òptim per fer-se visible i que té pendent el repte d”exercir una influència política i social consolidada a través de propostes concretes:

  • Jesús CASQUETE, “El movimiento de los indignados” a Claves nº 214 (julio-agosto 2011)

Sobre els avalots anglesos (Bagehot), a més dels factors desencadenants vinculats a la diversitat ètnica i cultural, la pobresa i l”atur crònic juvenil i a la reacció social contra la política de Cameron (Montserrat Guibernau), és suggerent l”associació del fenomen a l”individualisme de masses d”uns joves invisibles (Francesc Vilà):

  • BAGEHOT, “After the inferno” a The Economist (13-08-11)
  • Montserrat GUIBERNAU, “Diversitat, pobresa i atur, un còctel explosiu” a Ara (9-08-11)
  • Francesc VILÀ, “L”individualisme de masses d”uns joves invisibles” a Ara (10-08-11)

En aquest clima social inestable, les incerteses muten fàcilment en temors que faciliten l”aparició de conductes socials i individuals irracionals. La massacre de l”illa d”Utoya a Noruega en seria un episodi especialment dramàtic,  que no pot despatxar-se amb el recurs fàcil d”atribuir-ho a l”acció d”un psicòpata, sinó que ha de situar-se en el marc de la creixent influència dels populismes xenòfobs en les societats europees (Jordi Vaquer), contra els que Garton Ash troba a faltar respostes democràtiques vigoroses i sense complexes:

  • Jordi VAQUER, “Democracia bajo ataque” a El País (26-07-11)
  • Timothy GARTON ASH, “El horror de Noruega y la libertad de expresión” a El País (1-08-11)

Les grans dificultats evidents per orientar-se i gestionar adequadament aquesta situació crítica, afecten especialment la política democràtica que apareix impotent massa sovint i és sotmesa a un judici sever per  les opinions públiques i els electors … El desconcert, la impotència i la incompetència erosionen perillosament la legitimitat de fet de les democràcies i dels seus instruments principals (veure l”editorial de la revista FRC sobre la triple crisi de representació, d”influència i de projecte dels partits polítics), obrint la via dels populismes que prediquen respostes   fàcils i simples i, sobretot, troben culpables i bocs expiatoris per mitigar l”ansietat popular:

  • Editorial de FRC nº 26 (estiu 2011): “Nous partits per a una nova política”

Crisi econòmica i financera, crisi social, crisi política, crisi de idees … més crisi de valors (com no es cansen de repetir la munió de moralistes d”ocasió) … En definitiva, crisi de model, de models.

Crisi d”un model econòmic que no pot resoldre les contradiccions creades per la desvinculació social del capitalisme financer especulatiu … Però també d”un model de creixement que en la seva generalització condueix al col·lapse del planeta (Jorge Blázquez) … Però, és possible la prosperitat sense  creixement? (Florent Marcellasi) … I d”un model de globalització incapaç d”organitzar adequadament la distribució dels recursos alimentaris, com posa de manifest la crisi alimentària a Somàlia (Esther Vivas):

  • Jorge BLÁZQUEZ, “El final de un modelo de crecimiento global” a El País Negocios (28-08-11)
  • Florent MARCELLASI, “Las sirenas del crecimiento” a Público (23-08-11)
  • Esther VIVAS, “Los porqués del hambre” a El País (30-07-11)

Crisi d”un model social del benestar que ha de refer les seves bases fiscals i racionalitzar les seves prestacions … , però que en el fons ha de repensar la promesa d”igualtat que comporta. En aquesta línia és estimulant -com de costum- el nou llibre de Pierre Rosanvallon (La Société des égaux; Seuil; Paris, 2011), en el que desenvolupa idea que la democràcia, a més d”un régim polític, és també una forma de societat, basada en la igualtat democràtica que reconeix els seus membres com a semblants, que respecta la seva autonomia individual i que els convoca  a formar una comunitat de ciutadans. A partir d”aquesta concepció, Rosanvallon creu necessari construir una nova cultura de la igualtat que deixi enrere la seva deriva estrictament assistencialista:

  • Pierre ROSANVALLON, “Pour une société des égaux” a Le Nouvel Observateur nº 2.443 (1-09-11)

Crisi d”un model polític democràtic que ha de relegitimar-se, tant en el seu moment inicial de la presa de decisions com en la seva eficàcia final … Joan Subirats pensa que cal desplaçar el focus de l”acció política de l”accés al poder i l”elecció de les elits i centrar-se en un moviment ampli i transversal de renovació de la política, sense afany de representar-lo ni de capitalitzar-lo, de manera  que els partits han d”aprendre a ser rereguarda, sense privilegis ni jerarquies, compartint dubtes i experiències … Aquesta concepció de la política com a servei de proximitat és objectada severament per Antonio Valdecantos que en critica el seu efecte de convertir el ciutadà en un client ressentit:

  • Joan SUBIRATS, “¿Son necesarios los partidos políticos?” a El País Cataluña (24-07-11)
  • Joan SUBIRATS, “Otra época, ¿otra política?” a El País (3-08-11)
  • Antonio VALDECANTOS, “Las vacaciones del siervo” a El País (31-08-11)

Crisi d”uns paradigmes ideològics que ja ni serveixen de refugi per a uns creients en progressiva extinció … i als que s”intenta trobar substitutius amb intuïcions a voltes interessants, propostes inconnexes i un llenguatge prematurament envellit. Un exemple ens el proporciona el diputat socialista Andrés Perelló, amb un poti-poti de propostes que al seu criteri podrien constituir els elements d”una nova política d”esquerres: democràcia participativa, reforma llei electoral, taxa financera, dació de la vivenda en pagament, rebuig del pacte de l”euro sense compromís social, repartiment del treball, impostos al capital especulatiu i al patrimoni, transparència institucional, reforçament de les llibertats religiosa, d”expressió i de circulació, defensa dels serveis públics essencials, renda bàsica de ciutadania, polítiques efectives d”igualtat, increment de beques i mesures de foment de l”ocupació parcial, revisió política nuclear, lluita contra el canvi climàtic … Propostes que, d”altra banda, trobem també en els programes dels candidats a les primàries presidencials del PS francés i que provoquen un cruel comentari a The Economist, un pèl exagerat si es té en compte que la principal preocupació dels candidats és mostrar la solvència de les seves propostes econòmiques. Com per exemple un François Hollande (favorit a les enquestes) que articula un discurs d”una socialdemocràcia austera sobre la base del rigor pressupostari, una reforma fiscal global i la prioritat del rellançament del creixement. Contra l”anhel de trobar nous paradigmes, Valentí Puig opina que la sortida de la crisi només podrà ser governada pels reformistes pragmàtics … Segurament, Puig no deu coincidir massa en el contingut del seu reformisme amb el de Walter Veltroni, però les propostes de l”ex-líder del PD italià són un exemple lúcid de reformisme pragmàtic … Sigui com sigui sembla raonable seguir la recomanació de Fernando Vallespín de dedicar-se a pensar més que a indignar-se:

  • Andrés PERELLÓ, “La izquierda enjaulada” a Público (3-08-11)
  • CHARLEMAGNE, “Among the dinosaurus” a The Economist (27-08-11)
  • François BAZIN, “L”homme tranquille” a Le Nouvel Observateur nº 2.443 (1-09-11)
  • Valentí PUIG, “Canviar per conservar més bé” a La Vanguardia (29-08-11)
  • Walter VELTRONI, “Il riformismo può salvare l”Italia: ecco i punti di cambiamento” a La Repubblica (26-08-11)
  • Fernando VALLESPÍN, “Izquierdas al borde de un ataque de nervios” a El País (2-09-11)

En aquesta situació, ultra la temptació populista, progressa una cert anhel de restauració, de retorn a un ordre indefinit, del que la prèdica genèrica  dels valors en seria una manifestació recurrent … i que contribueix a crear el clima propici per a l”avenç polític i ideològic de vells i nous conservadurismes, en definitiva d”un gir polític cap a la dreta de llarg abast …

Tots aquests elements, en menor o major mesura i amb característiques específiques, es poden trobar en diferents contextos, però apunten a un fet que molts observadors consideren innegable, quan no irreversible, com la “decadència d”Occident”, entesa per Garton Ash com una crisi estructural del capitalisme liberal democràtic que té el repte de demostrar la seva capacitat de governar equitativament grans espais polítics enfront del model triomfant que proposa el Partit Comunista xinès (malgrat les seves creixents contradiccions socials: Xulio Ríos):

  • Timothy GARTON ASH, “Estados Unidos y Europa, en decadencia” a El País (24-07-11)
  • Xulio RÍOS, “El gran salto atrás” a El País (30-08-11)

En tot cas, es produeixen apreciacions contradictòries sobre el declivi nordamericà: irreversible -en opinió de Felipe Sahagún- o relatiu -segons Moisés Naím-, que critica per inconsistent l”anàlisi catastrofista sobre la decadència americana, en la mesura que els Estats Units  mantenen la primacia relativa del poder econòmic, militar, tecnològic i cultural, a la vegada que mantenen un fort dinamisme econòmic i una capacitat intacta d”atracció de talent … I malgrat les turbulències financeres, el dòlar i els bons del Tresor segueixen sent valors refugi … I la hipòtesi d”un desplaçament polític  extremista (Tea Party) no té precedents històrics, vista la caducitat dels anteriors brots extremistes …

  • Felipe SAHAGÚN, “Principio del fin del imperio” a El Mundo (7-08-11)
  • Moisés NAÍM, “Cómo no malinterpretar a Estados Unidos” a El País (7-08-11)

La tortuosa gestió de la crisi del deute europeu durant l”estiu accentua la necessitat d”avançar amb celeritat en el redisseny de les institucions i de la política econòmiques de la Unió Europea per aconseguir la imprescindible integració fiscal i la conversió del BCE en el banc central de la Unió a tots els efectes, tal com exposa Guillermo de la Dehesa … Un redisseny condicionat per les dures exigències alemanyes de mantenir polítiques d”austeritat fiscal i de constitucionalitzar l”equilibri pressupostari. Gordon Brown recorda, però, que Alemanya (la banca alemanya) també forma part del problema financer europeu i de disseny institucional de la Unió Monetària … perquè, tal com exposa Ignacio Sánchez-Cuenca, no està demostrat que l”aplicació de les polítiques d”austeritat, els anuncis de reformes estructurals i les reformes constitucionals garanteixin el final dels atacs als deutes sobirans europeus.  I Mark Leonard pensa que no és només el projecte de l”euro el que cal replantejar, sinó també la política de migracions i la política exterior i de seguretat … Però per acumular l”energia necessària per  afrontar aquest replantejament de la Unió, cal -segons Eugenio Scalfari–  tornar a encendre el motor d”un desig compartit pels europeus, d”una missió a acomplir, d”un anhel de superació … Un desig que difícilment pot desvetllar-se sense lideratges estimulants i creatius …

  • Guillermo de la DEHESA, “Líderes sin credibilidad en la eurozona” a El País Negocios (21-08-11)
  • Gordon BROWN, “El remedio de la eurozona empieza por Alemania” a El País (28-08-11)
  • Ignacio SÁNCHEZ-CUENCA, “La crisis y el déficit” a Público (2-09-11)
  • Mark LEONARD, “Reinventar Europa” a El País (8-08-11)
  • Eugenio SCALFARI, “La missione impossibile di costruire l”Europa” a La Repubblica (28-08-11)

El final de la dictadura del coronel Gaddafi a Líbia pot ser considerat com un èxit europeu, gràcies a la determinació francesa i britànica, sense oblidar la hostil unanimitat àrab  contra el règim libi que ha evitat que la intervenció europea hagi estat vista com una intromissió neocolonial i, per descomptat, l”actitud nordamericana interessada en mostrar un perfil baix en aquest conflicte:

  • Enric GONZÁLEZ, “El fin de 40 años de dictadura” a El País (23-08-11)
  • Lluís BASSETS, “Victoria con sordina” a El País (1-09-11)

L”impacte d”aquesta situació crítica a Espanya i Catalunya s”ha deixat sentir amb especial intensitat aquest estiu, amb l”amenaça d”arribar a un punt de no retorn en l”escalada de la prima de risc del deute espanyol i que ha obligat a adoptar mesures excepcionals com una reforma constitucional exprés per garantir davant de la Unió (i dels creditors alemanys, en definitiva) el compromís de l”equilibri pressupostari. Òbviament, aquesta mesura tan excepcional presenta nombrosos problemes addicionals que van des de la seva adequació qüestionable per solventar l”exposició del deute públic espanyol als atacs especulatius … a la deficient tècnica jurídica emprada, tot passant per un consens incomplert,   per la renúncia a sotmetre la reforma a una consulta ciutadana, per les suspicàcies fonamentades sobre les seves conseqüències competencials …

Josep Oliver ofereix una justificació raonada de la decisió adoptada, basada en una urgència real imposada per uns  creditors ben concrets (i no per uns mercats abstractes),  que no permet, d”altra banda, la incertesa i l”inestabilitat que suposaria un referèndum. També aclareix que fixar un sostre de dèficit no equival a posar un límit a la despesa, en la mesura que sempre és possible elevar la pressió fiscal. Però, també admet que la reforma s”ha gestionat malament i que comporta una amenaça latent de recentralització. Arguments similars són emprats per José Montilla en una carta adreçada als afiliats del PSC (www.socialistes.cat ):

  • Josep OLIVER, “La Constitució i el futur de l”euro” a El Periódico (1-09-11)

Xavier Vidal-Folch analitza  els efectes possibles de l”estabilitat pressupostària en el creixement  i en  el manteniment de l”Estat del benestar i apunta que una aplicació rígida de la regla impediria la convergència real entre el nord i el sud d”Europa, a no ser que les restriccions estatals es compensèssin amb un pressupost europeu més expansiu i redistributiu:

  • Xavier VIDAL-FOLCH, “¿Es la asfixia del bienestar?” a El País (1-09-11)

Francesc de Carreras critica durament la reforma constitucional proposada, en considerar-la inútil, en tant que la legislació ordinària possibilita actuar sobre la matèria; buida de contingut; i mal tramitada, en no ajustar-se a les condicions exigides per utilitzar el procediment legislatiu excepcional:

  • Francesc de CARRERAS, “Inútil, buida i mal tramitada” a La Vanguardia (1-09-11)

La marginació de les minories parlamentàries del consens reformador, i especialment de Convergència i Unió, suscita crítiques bastant unànimes, a la vegada que es utilitzada per Duran Lleida per gesticular en vistes a les eleccions. Per a Fernando Ónega, el PSOE és el gran perjudicat d”aquest error estratègic perquè ofereix una imatge més jacobina i conservadora:

  • Fernando ÓNEGA, “Pas tacat per les formes” a La Vanguardia (31-08-11)
  • José Antonio ZARZALEJOS, “El dit a l”ull”  a La Vanguardia (1-09-11)

També la negativa a sotmetre a referèndum la reforma constitucional ha estat jutjada críticament, especialment per als sectors més sensibles a la crítica de fons del moviment dels indignats a una democràcia que consideren deslegitimada per les seves traves a la participació ciutadana (Pérez Tapias, Gutiérrez-Rubí):

  • José Antonio PÉREZ TAPIAS, “Razones para celebrar un referéndum” a El Mundo (29-08-11)
  • Antoni GUTIÉRREZ-RUBÍ, “Constitución 2.0” a l”edició digital de El País (24-08-11) Consultable a www.gutierrez-rubi.es

Els efectes polítics de la reforma constitucional amenacen en ser devastadors per a les escasses expectatives de recuperació que encara podia alimentar el PSOE i el seu candidat Alfredo Pérez Rubalcaba, amb unes enquestes d”estiu que no confirmen el pronòstic relativament més ajustat que oferia el darrer baròmetre del CIS (diferència de 7.6 punts), en apuntar diferències que oscil·len entre els 12.6 i els 16 punts.  Així,  molts comentaristes han interpretat la reforma com la primera mesura d”un futur govern del Partit Popular (Ernesto Ekaizer)

 

  • Baròmetre del CIS de juliol a www.cis.es : PP, 43.1; PSOE, 36.0
  • NC Report per a La Razón (31-07-11): PP, 46.9; PSOE, 30.9
  • Metroscopia per a El País (31-07-11): PP, 44.8; PSOE, 30.8
  • DYM per a ABC (7-08-11): PP; 47.6; PSOE, 35.0
  • NC Report per a La Razón (29-08-11): PP, 46.5; PSOE, 30.8
  • Ernesto EKAIZER, “Gran coalición anticipada” a Público (27-08-11)

La pronosticada derrota electoral del PSOE i una victòria del PP fonamentada en el demèrit governamental més que en els mèrits propis, projecta un judici sever sobre l”etapa governamental presidida per Rodríguez Zapatero, implícit en un article de Felipe González en el que  considera que obligar-nos per una  reforma constitucional a l”estabilitat pressupostària no deixa de ser el reconeixement d”un cert fracàs … Més explícitament dissident s”ha mostrat Antonio Gutiérrez, amb el seu vot negatiu i amb una reivindicació de l”article 40.1 de la Constitució:

“Els poders públics promouran les condicions favorables per al progrés social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc d”una política d”estabilitat econòmica. De manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació”

  • Felipe GONZÁLEZ, “Debates confusos” a El País (30-08-11)
  • Antonio GUTIÉRREZ, “Un error, por los principios y por las cifras” a El País (2-09-11)

En relació a la desconeguda política alternativa del Partit Popular, veure el judici lapidari de The Economist, en considerar Rajoy com l”home sense res per dir, al capdavant d”una alternativa que no genera ni esperança ni confiança. I Jesús Mota sospita que la política econòmica del PP recuperarà les receptes i el discurs de l”època Aznar: rebaixes fiscals que teòricament han d”incentivar el creixement i l”ocupació:

  • “Anyone want to run this country” a The Economist (6-08-11)  .
  • Jesús MOTA, “La política del sonajero” a El País (23-08-11)

L”anhel de restauració del que parlava més amunt també és present en sectors importants de la societat espanyola. Una variant d”aquest clima l”ofereix sens dubte la línia informativa i d”opinió del diari La Vanguardia, amb la progressiva homogeneització de les posicions de Juliana, Zarzalejos, Puigverd, Valentí Puig, López Burniol, Rafael Nadal …, coincidents en la necessitat de superar una etapa que consideren desordenada, d”acceptar una realitat difícil, de moderar propostes i actituds, de reivindicar el retorn d”uns valors d”austeritat i del mèrit, de referir-se a una ucrònica “tercera Espanya” … Vegi”s per exemple la sèrie iniciada de López Burniol sobre el moderantisme o les cròniques polítiques de Juliana, entre d”altres les dedicades a la interpretació de la visita del Papa Benet XVI a Madrid amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut, que atribuiria al catolicisme proposat per Benet XVI un potencial pacificador de la política espanyola i, molt concretament, de les tensions nacionals …

  • Juan José LÓPEZ BURNIOL, “Els moderats” a La Vanguardia (5-08-11)
  • Juan José LÓPEZ BURNIOL, “Moderats per càlcul” a La Vanguardia (14-08-11)
  • Enric JULIANA, “L”Espanya blanca” a La Vanguardia (20-08-11)
  • Enric JULIANA, “La tercera via” a La Vanguardia (22-08-11)
  • Enric JULIANA, “Jáuregui tenia raó” a La Vanguardia (23-08-11)
  • Antoni PUIGVERD, “Ratzinger i els dos sords” a La Vanguardia (23-08-11)

Ara bé, no sembla aquest el propòsit dels organitzadors espanyols de la visita papal, que interpreten l”èxit de públic i mediàtic de l”esdeveniment com una confirmació de la seva quimera de restauració catòlica. Per contrast amb el relat de Juliana, veure les cròniques de Juan G. Bedoya a El País i el contrapunt crític de Kepa Aulestia:

  • Juan G.BEDOYA, “El triunfo del cardenal Rouco” a El País (23-08-11)
  • Kepa AULESTIA, “Catolicisme sense perifèria” a La Vanguardia (24-08-11

I dins d”aquest panorama,  què se”n ha fet de Catalunya? Conforme creix la magnitud i la complexitat dels problemes que ens afecten, menor sembla ser l”entitat i la capacitat d”intervenció de Catalunya com a país i de les seves institucions. Amb un Govern que apareix aclaparat pel difícil paper de gestionar una situació de crisis, amb espurnes insensates d”insensibilitat social (vegi”s la gestió de la revisió del PIRMI), i que fia la seva sort a una correlació de forces polítiques a Espanya que faciliti la negociació d”un inconcret pacte fiscal i que confia, a més,  en que la desorientació i l”atonia de l”oposició li permetin passar la legislatura sense gaire ensurts. Amb un catalanisme desarticulat i molt baix de defenses, incapaç de defensar unitàriament l”autogovern,  expressant-se amb laments i amb amenaces gens credibles (el xoc de trens de Duran) o amb fugides embogides cap a la irrealitat del món independentista que porten a ERC a la irrellevància. Amb un PSC automutilat, sense veu, sense direcció real, ajornant indefinidament els seus deures, presoner dels esdeveniments urgents que bloquegen les coses importants …

  • Rafael NADAL, “Sense discurs” a La Vanguardia (29-07-11)
  • Germà BEL, “El blues del pacte fiscal” a La Vanguardia (30-08-11)
  • Rafael NADAL, “PSC, la cançó de l”enfadòs” a La Vanguardia (26-08-11)