Focus press setmanal número 96

En el nou desordre mundial que s’està gestant, amb “arsenals carregats de nacionalisme” (Andrea Rizzi/Carlos Torralba) [text 1], tot apunta a que els Estats Units de Trump i la Xina de Xi estan buscant implícitament un nou statu quo que faci compatibles els seus interessos (Brahma Chellaney) [text 2], i on la Unió Europea estaria condemnada a la decadència (Esteban Hernández) per la impossibilitat, entre d’altres coses, d’influir decisivament en unes noves regles fiscals globals que permetin mantenir el seu model social (Miguel A.García Vega).

Els riscos d’una evolució negativa de la Unió Europea es veuen incrementats per la formació a Itàlia d’un govern euroescèptic i amb preocupants trets il·liberals, fins al punt que podria considerar-se que Itàlia està esdevenint el nou laboratori de l’”orbanització” d’Europa (Sylvain Kahn) [text 3]. Sobre els avenços i els límits del populisme a Europa veure l’entrevista a Cas Mudde [text 4], en la que denuncia la passivitat de les institucions europees davant dels governs d’Hongria o de Polònia.

En aquest context europeu només faltaria la desestabilització d’Espanya, i la por a aquesta eventualitat sembla ser la última carta que pot jugar Mariano Rajoy per mantenir-se al poder (Enric Juliana) [text 5], com s’ha demostrat amb l’aprovació dels PGE de 2018, gràcies al pragmatisme descarnat del Partit Nacionalista Basc (Luis R.Aizpeolea).

Però no paren d’acumular-se motius per acabar d’una vegada amb l’agonia del Partit Popular (“¡Váyase señor Rajoy, acorte esta agonía!”, clama Pedro J.Ramírez). Les factures dels casos de corrupció van vencent de forma inexorable (sentència del cas Gürtel, detenció d’Eduardo Zaplana …) de manera que la legitimitat social dels populars està caient sota mínims (Lucía Méndez). I la ineptitud política demostrada davant la qüestió catalana fa que es parli de crisi de règim (Lorenzo Bernaldo de Quirós) o de sistema (Antonio Caño) o de que el PP està afavorint la confusió (Enric Juliana) i la desintegració d’Espanya (Cesáreo Rodríguez Aguilera) [text 6].

Malgrat tot, el PP pot intentar presentar-se com un mal menor davant el gir estrident nacionalista emprés per Ciudadanos (Enric Juliana), interpretat per molts analistes com una gesticulació patriotera (Rubén Amón, Jordi Amat, Juan Soto Ivars, Roger Senserrich [text 7]) i no com una proposta seriosa d’aixecar un projecte de patriotisme constitucional (Aurora Nacarino-Brabo). En tot cas no sembla una proposta que es faci càrrec de la complexitat del país (Antonio García Maldonado), ni que la subhasta identitària tingui massa recorregut en el marc polític espanyol (Juan Rodríguez Teruel/Astrid Barrio [text 8]), encara que un desubicat Pedro Sánchez no se’n hagi assabentat … Però, l’impacte polític de la sentència del cas Gürtel ofereix una oportunitat -enverinada?- a Pedro Sánchez i el PSOE per recuperar la iniciativa política perduda presentant una moció de censura (Fernando Vallespín, Enric JulianaPablo Simón [text 9]).

Per acabar d’amenitzar el panorama, a Podemos no se li ha ocorregut res millor que muntar una performance “democràtica” sobre una afer particular de la seva parella dirigent (Pedro Vallín, Manuel Arias Maldonado). Tot un exemple de les servituds de la democràcia d’audiència, com explica Cristina Monge [text 10].

Això sí, entretant, no queda temps per pensar com actuar col·lectivament davant els núvols que s’anuncien sobre l’economia espanyola (Raymond Torres), ni per impulsar les reformes com les de la política d’R+D (Aleix Pons), per exemple.

I el bloqueig polític a Catalunya es fa més consistent cada dia que passa: la formació d’un govern “efectiu” i l’aixecament de l’aplicació de l’article 155 (Miguel Ángel Presno Linera, José Antonio Montilla, Javier Pérez Royo), es van ajornant, mentre creix el to de l’enfrontament verbal i es cova a l’interior de la societat catalana una mena de “guerra freda civil” (Antonio Franco, Antoni Puigverd, Jordi Mercader [text 11], Santi Vila).

En l’horitzó no es veu altra cosa que un pla de confrontació sistemàtica per part de l’independentisme,  dirigit a distància per Carles Puigdemont (Jordi Juan [text 12], Benoît Pellistrande), a l’espera que la inacció política i la reacció repressiva de l’Estat espanyol siguin el combustible electoral dels “plebiscits” futurs (Lola García), amb la ciutat de Barcelona com la principal peça a cobrar-se (Josep Ramoneda [text 13]; entrevista a Ada Colauenquesta de Gesop). Així, el marge per “desescalar” el conflicte i per imaginar nous escenaris es va fent cada cop més petit (Paola Lo Cascio, Alfredo Pastor, Eulàlia Vintró, Quim Brugué [text 14]).

Com a proposta final suggerim una entrevista a Michael Ignatieff [text 15] en la que exposa criteris raonables per afrontar els conflictes en un món dividit, inspirant-se en el llegat intel·lectual i ètic d’Isaiah Berlin. Com a mostra la seva opinió sobre el cas català: “Estas cuestiones deben ser solucionadas entre políticos y no deben ser trasladadas a la gente porque te arriesgas a que ocurra una catástrofe. Pero insisto: es responsabilidad de los políticos, no de los jueces; estos temas tienen que quedar fuera de los juzgados, de los medios, de los activistas, y volver a estar en manos de políticos responsables”.