Apunts de lectura, 6

Setmana darrera setmana l’actualitat confirma la sensació que la crisi econòmica és una crisi sistèmica que està afectant plenament el nostre sistema institucional democràtic, el nostre sistema de valors i les nostres referències socials, en definitiva, la nostra concepció del món. En el centre de tot plegat està en qüestió la política, la política democràtica per ser més exactes, que ha d’afrontar una competència més corrosiva que la dels totalitarismes del segle passat. És la competència dels populismes, que avui s’alimenten de la confluència del malestar polític, causat pel descontentament amb el funcionament de la democràcia representativa, i del malestar social, derivat de l’impacte d’una crisi econòmica a la que la política no troba una solució clara. Pierre Rosanvallon alerta contra una resposta de simple rebuig del populisme i anima a fer un esforç per comprendre la seva naturalesa perquè així entendre’m millor els problemes i les mancances de la democràcia.

El populisme funciona en base a tres simplificacions: la consideració del poble com un subjecte únic per oposició a les elits oligàrquiques; la desqualificació de la democràcia resentativa, corrompuda pels polítics, i la proposta alternativa d’una democràcia directa referendatària; la reducció del fonament de la cohesió social a una identitat definida en negatiu.

Superar el populisme i els prejudicis que l’alimenten implica presentar una oferta de millora de la democràcia, no limitar-se a defensar la democràcia realment existent (com, per exemple, fa José María Ruiz Soroa en un  article crític sobre el moviment dels indignats).

Rosanvallon pensa que la millora de la democràcia passa per la seva complicació i no per la seva simplificació,  perquè entén que el poble és complex i divers, i que l’interès general que ha de promoure la democràcia ha d’incloure la immensa majoria de la societat i no únicament una majoria electoral. Així, creu que s’ha d’escoltar i trobar formes de donar veu a diversos “pobles”: el poble aritmètic-electoral (el fonamental i decisiu), el poble social (que s’expressa en els conflictes i ara també via Internet), el poble-principi (definit en les regles del pacte constitucional) i, finalment, un difús poble aleatori. Per tant, l’expressió de la voluntat general no pot limitar-se a l’expressió electoral intermitent. És necessari canalitzar la demanda de democràcia permanent, però la solució no pot ser la democràcia automàtica, perquè la democràcia no és un règim de decisió, és un règim de voluntat general que es construeix històricament. La solució passaria més aviat per l’ampliació i millora de les formes participatives de control dels governants. Ara bé, la qüestió de fons va molt més enllà, perquè del que es tracta és de produir un sentiment comú, produir societat: la democràcia com a mode de producció d’una vida en comú, basada en la confiança mútua, en una redistribució acceptada i en la voluntat de compartit els espais públics … I això exigeix una democràcia més interactiva i no una simple democràcia d’autorització:

  • Pierre ROSANVALLON, “Penser le populisme” a Le Monde (22-07-11)
  • José María RUIZ SOROA, “Fuerza y violencia” a El País (21-07-11)

Fa pocs dies, Josep Ramoneda es referia a aquelles “coses de la política” que contribueixen a la seva degradació i al seu desprestigi social. Esmentava concretament una anècdota que il·lustrava l’hàbit d’utilitzar la mentida, la calumnia o la injúria en el debat públic com si fossin petites llicències inherents a l’exercici d’una política deslliurada de sotmetre’s als criteris morals o de respecte a la veritat que fan possible la vida civilitzada. Aquesta mateixa setmana trobem exemples diversos de fets i actituds que contribueixen a la degradació de la política. Començant per la pretensió de considerar exemplaritzant la dimissió “in extremis” de Francisco Camps, i la utilització de l”exemple” per desqualificar el nou candidat socialista (Fernando Vallespín) … Seguint per l’impactant cas Murdoch, un exemple inquietant de submissió de molts polítics al poder dels mitjans de comunicació (editorial de The Economist) … Uns polítics que haurien actuat empesos per un sentiment de temor al judici mediàtic manipulat (Timothy Garton Ash) … Continuant amb la defensa desacomplexada dels privilegis corporatius de la “casta” política italiana, incapaç de ser exemplar en el pla d’austeritat d’urgència recentment aprovat o de simplificar el mapa de les institucions territorials (com pot veure’s això no només passa a casa nostra). Miguel Mora esbossa a El País Negocios una crònica demolidora de l’actuació de la classe política italiana (per més detalls el seu magnífic blog: “Vaticalia”:

  • Josep RAMONEDA, “Las cosas de la política” a El País Cataluña (19-07-11)
  • Fernando VALLESPÍN, “Camps como síntoma” a El País (22-07-11)
  • Timothy GARTON ASH, “Una cultura de miedo en el corazón del Estado” a El País (18-07-11)
  • Editorial de The Economist (23-11-07): “Last of the moguls”
  • Miguel MORA, “Radiografía de la cuerda floja” a El País Domingo (17-07-11)  Blog Vaticalia

Deixant de banda, aquestes consideracions sobre les relacions entre política i moral, unes quantes pinzellades sobre l’actualitat. Per començar, la negociació  als Estats Units entre la Casa Blanca, la majoria republicana i la minoria demòcrata per evitar el tancament de l’activitat governamental a partir de l’agost és digna d’un remake de la carrera suïcida de “Rebelde sin causa”. L’enquistament d’una minoria conservadora hiperideologitzada en el Partit Republicà ha esdevingut una patologia que amenaça seriosament el futur de la democràcia nordamericana, amb uns contrapesos institucionals que s’estan demostrant obsolets i contraproduents per governar l’encara primera potència mundial:

  • Paul KRUGMAN, “Rayando la locura” a El País Negocios (17-07-11)
  • Gideon RECHMAN, “Fundamentals lost among zelots” al Financial Times (18-07-11)

Una nova setmana que ha estat considerada com a decisiva per al futur de l’euro i de la Unió Europea, amb el problema del deute grec obert en canal i l’erosió progressiva de la confiança en la solvència d’Espanya i d’Itàlia (Wolfgang Münchau; Jacques Delors) i amb una solució de síntesi que està per veure si serà el missatge polític clar que esperen les institucions internacionals, els mercats i les opinions públiques. És una situació que de mica en mica va minant l’estabilitat de tots els països europeus, cadascun amb la seva particular derivada … El cas italià és possiblement el més espectacular, en precipitar-se els esdeveniments que poden posa punt i final al berlusconisme … Tampoc és una simple anècdota la rebrincada de Helmut Kohl contra la seva successora a la que ha retret amb acritud que amb la seva política està posant en perill una Unió Europea que tant va costar posar en peu a les generacions anteriors  (Lluís Bassets)… I en paral·lel a la crisi europea apareix la crisi de la socialdemocràcia. Resultat paradoxal que hagi de ser un eurodiputat demòcrata-cristià del Partit Popular qui reclami la necessitat de recuperació del socialisme democràtic per salvar Europa i l’Estat del benestar (José Manuel García-Margallo)

  • Wolfgang MÜNCHAU, “Plan D, default and euro’s death” al Financial Times (18-07-11)
  • Jacques DELORS, Felipe GONZÁLEZ, Romano PRODI, Etienne DAVIGNON, Antonio VITORINO, “Une vision claire pour l’euro afin qu’il sorte renforcé de cette crise” a Le Monde (16-07-11)  En català a www.noucicle.org
  • Lluís BASSETS, “La Europa rota de Merkel” a El País (21-07-11)
  • José Manuel GARCÍA-MARGALLO, “La suerte del César y la suerte del Imperio” a  El País (19-07-11)

Els Estats Units, Europa … però també la Xina contribueix a alimentar els temors a una recaiguda en la recessió. Els punts calents de l’economia mundial són analitzats al “Nouvel Obs” per Sophie Fay i Natacha Tatu:

  • Sophie FAY et Natacha TATU, “La peur du krach” a Le Nouvel Observateur nº 2.437 (21-27/07/11)

A Espanya, amb una solemnitat un pèl ridícula el diari El País i el seu factòtum li claven  la “puntilla” a Zapatero, demanant la convocatòria immediata d’eleccions anticipades i el recanvi de lideratge en el PSOE. La duresa d’aquesta posició remata una història plena de divergències polítiques entre el diari de referència del centre-esquerra espanyol i el president Zapatero, acompanyades d’una lluita acarnissada  d’interessos mediàtico-empresarials, sense faltar -per acabar-ho d’arrodonir-  petites humiliacions i menyspreus personals recíprocs … Com no podia ser d’una altra manera, el pronunciament de El País ha estat acollit amb entusiasme per la dreta política i mediàtica, sense que hagin sortit massa veus en defensa de Zapatero, llevat del diari Público (Ramón Cotarelo) i d’algunes veus que demanen una mica més de ponderació i de perspectiva històrica en els judicis polítics (Joan Tapia):

  • Editorial de El País (18-07-11): “Final de ciclo”
  • Juan Luis CEBRIÁN, “Esta insoportable levedad” a El País (18-07-11)
  • Enric JULIANA, “Zapatero, entre l’escac i l’ofec en una setmana fatídica per a l’euro” a La Vanguardia (19-07-11)
  • Ramón COTARELO, “Urgencias electorales” a Público (19-07-11)
  • Joan TAPIA, “¿Zapatero és el gran culpable?” a El Periódico (21-07-11)

Sigui quin sigui el calendari electoral,  l’avaluació dels danys soferts pel PSOE a les eleccions municipals i autonòmiques és incontestablement negativa. Ignacio Urquizu selecciona les dades més rellevants dels resultats de les passades eleccions i assaja una interpretació multicausal. La contundència del resultat ha produït un capgirament electoral del mapa polític espanyol que augura una hegemonia institucional del PP similar a la que va ostentar el PSOE en plena dècada dels 80 del segle passat. La diferència de 9.7 punts favorable al PP és similar a la de les generals del 2000, però cal recordar que a les eleccions locals immediatament anteriors (1999), la diferència va ser tan sols de -0.1 punts. Si a la projecció d’aquests antecedents, hi afegim la significativa reducció de la distància entre socialistes i populars a Catalunya i al País Basc i el capgirament favorable al PP registrat a Andalusia, les perspectives electorals socialistes no poden ser més pessimistes. Urquizu pensa que no pot atribuir-se només a l’impacte de la crisi econòmica el mal resultat socialista i entén que s’han de tenir en compte les transformacions socials i les estratègies polítiques dels partits. En concret, assenyala la importància del comportament electoral dels joves que, en contra del que pot suggerir el moviment del 15-M, haurien evolucionat ideològicament cap a la dreta (un 23.1% es defineix com a liberal, un 10.9% com a progressista i un 9.2% com a socialista). I constata una relació positiva entre l’increment del vot del PP i el percentatge de població jove. En segon lloc, la desigual distribució territorial de les identitats ideològiques i la mobilització asimètrica dels electorats: Si bé en el conjunt d’Espanya hi ha una àmplia majoria de centre-esquerra, la seva distribució territorial no és uniforme, configurant-se un nucli conservador força arrelat a Murcia, Canàries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, València i Balears. En aquestes comunitats la participació electoral hauria estat més elevada que a les comunitats més progressistes. Es constata, doncs, la desmobilització de l’electorat d’esquerres i, a més, la incidència de la fragmentació de l’oferta electoral d’esquerres i la dificultat del PSOE per competir en l’espai central moderat. I, en tercer lloc, s’ha de considerar el “vot econòmic”, de manera que la gestió econòmica ha afectat els resultats electorals, però especialment als socialistes en els casos que acumulaven les responsabilitats de govern en els diferents nivells institucionals. En definitiva: un percentatge significatiu de joves haurien girat a la dreta; l’electorat d’esquerres està més desmobilitzat; i l’esquerra paga una factura més gran per la gestió de la crisi:

  • Ignacio URQUIZU, “El vuelco electoral del 22-M” a Claves nº 214 (julio-agosto 2011)